En els darrers mesos ha revifat amb força el debat identitàri. L'eix polític català sembla haver abandonat l'esquerra-dreta per passar de nou al sobiranista-espanyolista (si és que així el podem denominar). Crec que és un debat simplista però amb un rerefons complicat, que no es pot fonamentar en l'argument de veure qui atia amb més força una determinada bandera.
És evident que la qüestió territorial no s'ha tancat bé a l'estat espanyol, que queden aspectes per articular i resoldre definitivament. Sembla que portem així dècades i dècades i que la solució definitiva no arriba mai. Davant això, sempre han sorgit amb força els nacionalismes, ja siguin l'espanyol-centralista o els perifèrics. El primer vol consolidar-se com a hegemònic en tot el territori de l'estat, sense reconèixer cap altra identitat nacional, i el segon ha volgut el reconeixement dels seus trets distintius. És evident que ambdos plantejaments xoquen i porten a l'enfrontament, que és, en dfinitiva, el que ha passat en aquest estat. Davant l'interminable debat, l'interminable enfrontament i l'interminable incomprensió d'uns i altres, han resorgit amb força les aspiracions independentistes (acompanyades per ERC, EA, PNB i sembla que s'hi afegeix CiU) i les "màxime-centralistes", adoptades per personatges de la dreta de tota la vida i per la pseudo-esquerra o "gauche divine" del club de la capital.
En cap del dos "bàndols" són capaços d'entendre que pot existir un estat PLURI-NACIONAL, un estat amb més d'una identtitat nacional, com de fet és Espanya (amb 4 nacionalitats, 4 llengües...). Al meu entendre, articular això és possible. És possible el reconeixement mutuu, és possible l'enteniment de tots, és possible comprendre que en un estat poden conviure quatre nacions. Alguns m'acuseu d'utòpic, de romàntic o d'idealista. Alguns dieu que Espanya i tot el que hi porta a dins no es pot canviar, que no ens volen entendre. Però ho hem provat algun cop? Hem intentat articular algun cop un estat federal i asimètric? A mi em sembla que no. És cert que aquells que ho intentàren s'hi van quedar en l'intent. Per això no ho hem d'intenatar?
Com deia Rafael Campalans, política és pedagogia, i pedagogia és política. Potser que ho apliquessim i intentèssim d'una vegada per totes, crear un estat federal. Jo estic convençut que seria el millor per tots i totes.
Aquest cap de setmana prenadalenc l'he passat a Madrid. Bé, a Madrid, a la carretera i a les vies d'un lent tren estrella. Només arribar vaig decidir anar tot sol al museu del Prado i al Reina Sofia. L'experiència és única. No és que vulgui fer una apologia de l'autisme, de fet suposo que prefereixo que algú m'hagués acompanyat, però un cop davant d'obres com el Guernica...
