APUNTS

2009

2009-12-31T10:39:00.000-08:00

il·lusions, decepcions, srarigaunotélaparalua, apm, sitges, lec, café's, gratificant, oporto, vi blanc, tensions, cerveses i cervesa, cheslong(s), tabla de quesos, st.llaurenç night, castefa, santaco, mcriures, backsatge, tríplex, ciutadella, la loba, berlín, llar de foc, torrellas, minibar, gintonic, café de nit, perdut, suc de maduixa i llimona, compromís, sms, sensacions indescriptibles, reggio emilia, bailoteos, mojito, llàgrimes, equip, 6portes, raval, salou, distanciaments, recuperats, silencis, guinardó, cjb, tren, taxi, festa major, consell, rates, crisi, abraçades, mirades, il·lusió, projecte, canvis, futur.

El dia que van aprovar la LEC

2009-07-01T14:45:00.000-07:00

Escric aquestes paraules al final del que diuen que ha estat un gran dia. Un gran dia pel nostre país, al que el seu Parlament ha aprovat la primera Llei d’Educació en 30 anys de democràcia. Potser ha estat un gran dia, però ho podria haver estat més. Tinc una estranya sensació agredolça, d’aquelles difícils d’explicar, en les que la racionalitat es barreja amb els sentiments, les idees i allò més de dins. I és que en aquest mes de juliol ja farà quatre anys que milito en la meva organització, l’AJEC. En tot aquest temps, he viscut molt de prop tres processos crucials per al nostre sistema educatiu: la LOE, el Pacte Nacional per l’Educació i la LEC. I és precisament aquest últim procés, el de la LEC, al que avui hi hem posat punt i seguit. Ni jo ni la meva entitat volíem aquest final.

Avui, des de la tribuna de convidats del Parlament he anat sentit tots i cadascun dels diputats i diputades que han treballat la Llei. Discurs rere discurs, felicitacions rere felicitacions, he anat refent els darrers dos anys. Era 15 de novembre del 2007, el dia que, precisament, feia 18 anys, el dia que el conseller Ernest Maragall ens presentava l’anomenat “Document de Bases de la Llei”, una espècie de full de ruta d’aquells que alguns polítics es treuen de la màniga. Va ser una reunió estranya, de la qual vam sortir amb la sensació que alguna cosa no anava bé i podia anar molt pitjor. I efectivament, així va ser.

Doncs de tot això, de tot el que ha passat entre aquell 15 de novembre i aquest 1 de juliol, he estat pensant mentre escoltava els diputats i diputades. Ha introduït la sessió el mateix Maragall, en un to conciliador, gairebé impropi d’un conseller que ens ha despreciat tots els cops que ens hi hem reunit. Agraeixo el to i les seves paraules, però arriben tard i estan buides de contingut.

L’ha seguit la senyora Irene Rigau, ex-consellera i diputada convergent que ha arrencat del PSC i ERC l’acord que ha permès “l’àmplia majoria” de la Llei. Per no trencar la tradició, només començar la seva intervenció ha citat el mossèn Baldiri Reixac, segons ella tot un “modernitzador”. Les seves paraules han estat plenes d’apel·lacions al país i a l’esforç en un discurs típicament convergent. Mentre parlava he lamentat profundament el pacte que sustenta la LEC i he recordat aquella tarda de febrer, quan vaig haver d’enfrontar-me amb ella durant la compareixença de l’AJEC al Parlament. La presidenta de la comissió, fins i tot, la va cridar a l’ordre!

La següent intervenció ha estat la del diputat socialista Daniel Font. Un discurs emotiu, intens i ple de bones intencions. Una llàstima. He recordat les converses mantingudes amb ell (algunes bastant llargues) sobre la Llei, sobre els límits vermells que no podíem passar. I ho he lamentat. Ho he lamentat perquè finalment els ha traspassat, ell i tot el seu grup parlamentari. El Dani ha estat, durant aquests mesos, un brillant parlamentari. Ell ha estat qui ha assegurat la interlocució entre el PSC i les entitats de la comunitat educativa després dels mals tràngols passats amb l’Ernest. Malauradament, tot el seu esforç no es correspon amb el resultat final d’una Llei que ha pactat (o li han fet pactar) amb la CiU d’Irene Rigau.

Parla en Josep M. Freixanet, d’Esquerra Republicana. El país. La llengua. La cultura. Les tradicions. Més del de sempre. I el vot favorable a una LEC que assegura la immersió lingüística i el model educatiu en català. Un diputat apassionat, dels que creu en l’escola i la defensa, que contrasta amb l’evolució que ha patit en els darrers mesos. Del sí a tot que ens deia a la comunitat educativa a la justificació de l’injustificable. I també ho lamento. Ho lamento per la bona gestió que Esquerra va fer al capdavant del Departament d’Educació, liderant el Pacte Nacional per l’Educació que la Llei no ha estat capaç de recollir. Per cert, a l’hemicicle hi havia l’ex-consellera que ho va fer possible, la Marta Cid, ara diputada.

(sobre el PP i Ciutadans prefereixo no comentar res)

La penúltima intervenció correspon a la Dolors Camats, d’Iniciativa. Excel·lent discurs. M’he sentit identificat amb gairebé tot el que ha dit. Referint-se a la segregació subvencionada, ha etzibat als diputats socialistes: “fins i tot la seva gent diu que hi està en contra amb un vídeo”. El vídeo, una de les qüestions més emocionants que hem fet al llarg del procés. Era de rebut que se’n parlés a la cambra! I ha estat gràcies a aquesta diputada, brillant parlamentària. Ella ha fet pròpies la majoria de les esmenes que vam presentar al llarg dels darrers mesos. Ensenya una foto dels signants del Pacte. Parla d’oportunitat perduda.

Comencen les votacions.

No han hagut sorpreses.

Aplaudiments dels grups majoritaris i, curiosament, dels representants de la patronal de la concertada i els pares “lliures” (ultra catòlics).

Segueixo a la tribuna, m’aixeco, però no aplaudeixo. Comparteixo aquest moment amb gent com el Ricard Aymerich, el Walter Garcia, la Montse Ros, la Roser Font o el Pere Farriol. Gent amb la que hem estat al llarg de tots aquests mesos, discutint, presentant esmenes conjuntes en nom de la comunitat eductiva de l’escola pública, organitzant mogudes diverses. Però sobretot aprenent. Aprenent molt.

Ja està tot dat i beneït. Com deia, una oportunitat perduda.

No ho he amagat en cap moment ni ho amagaré ara. Estic decebut amb el partit amb el que simpatitzo. Volíem una LEC valenta que ens permetés consolidar una única xarxa educativa. Amb els mateixos drets les mateixes obligacions. I això es fa amb instruments que ho permetin que, ara per ara, estan absents de la Llei. He sentit als dirigents del Partit Socialista dient que és un gran pas endavant, que “ens dóna eines” i no sé quantes coses més. Però en cap moment, en cap, han estat capaços d’explicar quines són aquestes “eines” i els passos tan importants que faran les nostres escoles i instituts. Ho tapen amb un discurs socialdemòcrata molt bonic, que comparteixo plenament, ple de referències a la igualtat i la redistribució. Però, repeteixo, on són els instruments que ho han de permetre? Les lleis tenen ideologia, aquesta també. Us asseguro que socialdemòcrata no és.

quina llàstima...

2009-04-25T09:06:00.000-07:00

Aquesta darrera setmana, una polèmica ha colpejat els diaris, les ràdios i les televisions. Una polèmica al marge del finançament, l’Estatut o el llibre que el senyor Rajoy va comprar el dia de St. Jordi. Una polèmica que ens fa témer el pitjor, que ens situa al llindar del ridícul més absolut com a nació.

Catalunya. Aquell país avançat que es permet anar per Espanya donant lliçons, per Europa explicant històries i pel món relatant fàbules fantàstiques. Aquell país que constantment es vol situar com exemple de terra de progrés, de terra d’acollida, de terra de justícia. Sí, aquell país que aixeca el cap i diu que el seu segell és la modernitat, que renega de les fórmules més ràncies de govern i teoritza sobre la seva constitució com l’Estat més democràtic i avançat del món.

Catalunya podrà seguir subvencionant amb diners públics escoles que segreguen el seu alumnat en funció del sexe.

Però després, amics i amigues, seguirem aixecant la vista, mirant per sobre les espatlles i dirigint-nos a la resta d’Espanya com un poble incomprès per la seva superioritat intel·lectual. Quina llàstima que el poder legislatiu d’aquest país nostre, ens faci fer un ridícul tant escandalós.

líders naturals?

2009-04-14T13:33:00.000-07:00

És evident que no era el pacte que jo preferia. És evident que mai voldré que la dreta conservadora condicioni el govern d'un país.

Però també és evident que ningú es pot erigir en líder natural d'un país. Es pensen que en són els propietaris, obviant que la sobirania del poble recau en el Parlament i no en les essències pures que pensen portar a la seva sang.

Sr. Ibarretxe, deixi de repartir carnets de bon patriota.

Què fem amb Israel?

2009-01-10T03:13:00.000-08:00

Aquesta d'avui és la infinita guerra que protagonitza l'Estat d'Israel. La comunitat internacional ha de plantejar-se què fer amb aquest país paranoic, presoner dels seus deliris divins i barallat amb tots els seus veïns. Fins ara, mai m'havia plantejat una possibilitat similar, però me n'adono que la destrucció de l'Estat d'Israel podria ser una de les solucions.

En primer lloc hem de preguntar-nos on rau l'origen del conflicte. És aquí on hi ha una de les majors confusions. El conflicte no comença arran de les segona Guerra Mundial, l'horror nazi i la bondat dels països aliats. L'emigració jueva cap a Palestina comença 30 anys abans, després que el moviment sionista decidís amb una determinació pròpia de manicomi que el seu lloc natural per viure era Terra Santa. No només per viure, sinó per crear-hi una pàtria jueva. És a dir, que propugnaven la creació d'un nou Estat amb la religió com a base.

L'emigració jueva s'aguditzà amb l'Holocaust i la persecució que van patir a mitja Europa. Persecució, que ningú va denunciar. Quan l'horror va ser descobert, el sentiment de culpabilitat era tan fort que les principals potències van deixar fer al moviment sionista. Cal dir, però, que els britànics ja havien detectat que l'arribada massiva de jueus a Palestina podia derivar en un greu conflicte amb els àrabs que hi vivien. Davant aquesta situació, la recent creada Organització per les Nacions Unides va decidir en una de les seves primeres resolucions una divisió del territori de Palestina en dos Estats: un de jueu i un altre d'àrab. Mesos després, amb la declaració d'independència d'Israel encapçalada per David Ben Gurion, el nou estat jueu ja va violar aquesta resolució. És a partir d'aquest moment que Israel inicia la seva artificial existència basada i fonamentada en el conflicte permanent amb els països àrabs i la població palestina.

Molta gent m'ha sentit dir que Israel em fascinava. Em fascinava la ràpida creació d'un nou Estat i, a més, que aquest es convertís en pocs anys en un dels països més avançats del món. Ara, Israel ha deixat de fascinar-me. Ha deixat d'agradar-me. Israel no pot ser considerat un país democràtic. La seva creació és, per si sola, antagònica als principis liberals. Israel en fonamenta en Déu, en el fonamentalisme religiós i en la incapacitat d'uns quants fanàtics per conviure amb els altres. Cap país del món que es consideri liberal i democràtic fonamenta la seva existència en Déu. I quina existència! Basada en la superioritat davant els altres, en creure (i és que ho creuen realment!!) que són el poble escollit per Déu. Això, no pot ser mai el fonament d'un país democràtic.

Però s'ha de reconèixer una cosa. Israel i el poble jueu han aconseguit traslladar la seva autoproclamada superioritat divina a una superioritat tècnica i material en molts àmbits davant la resta del món, aconseguida per la seva tenacitat més pròpia d'una congregació fanàtica que d' una societat racional. Així, Israel ha aconseguit esdevenir l'Estat invencible, superior en tots els àmbits. El país de la regió amb una extensió més petita capaç de vèncer guerra rere guerra a tots i cadascun dels seus veïns. Veïns, cal remarcar, inferiors pel simple fet de ser àrabs. Però sincerament, ha de ser molt trist i, alhora molt dur per als seus ciutadans, aguantar la pròpia existència en el conflicte religiós i en la guerra constant.

Israel. El gran somni. La gran democràcia. Això deien alguns. Una gran productora de por. Por i terror per als seus veïns. Però també per als seus propis ciutadans, que viuen en una paranoia constant fabricada per una confabulació perfecta del govern, l'exèrcit, l'ortodoxia religiosa i els poders fàctics. Una paranoia, en la que també han tingut un paper important determinades organitzacions islamistes, amb un comportament similar i una bogeria religiosa molt semblant a la de l'Estat jueu. Potser aquí és un rau la clau del problema.

Israel no és viable. Com tampoc ho és cap Estat que es fonamenti en la religió i que convidi els seus fel·ligresos a ocupar unes parcel·les de terra amb l'objectiu de crear una pàtria nova. Això és el que han fet els jueus. Vinguts d'arreu del món. De tots els països. Obligats a parlar hebreu. Obligats a fer el servei militar. On s'ha vist que un Estat es basi en l'únic criteri de la voluntat divina per sobre de qüestions racionals com el territori, la societat o els trets culturals? On país amb aquestes característiques no és el més desitjable.

Arribats a aquest punt, només queda concloure que una de les possibles solucions al conflicte és la destrucció de l'Estat d'Israel. Que algú m'expliqui quin problema hi hauria si els jueus visquessin dispersats arreu del món. No han acollit els països europeus onades migratòries amb persones de diferents cultures i religions? Com a laic convençut que sóc, no sé veure el problema d'una societat multireligiosa formada per ciutadans cultes, formats i crítics. Tant Israel com els seus països veïns no són això. Són societats fanàtiques.

Només he analitzat una de les qüestions del conflicte, que al meu entendre és la més rellevant. L'existència de l'Estat d'Israel. La seva creació va ser equivocada. I la seva existència al llarg d'aquests anys no ha fet més que corroborar-ho. Israel no hauria d'existir.

2008-12-02T11:37:00.000-08:00

Primera pàgina Catalunya d'El País

1/12/08

Demà tots i totes al Parlament!

2008-11-29T07:00:00.000-08:00

És possible. Aquesta frase, tan sentida durant els darrers mesos, s'ha fet realitat aquest mes de novembre. Sis entitats de la comunitat educativa, unides pel nostre compromís amb l'escola pública del nostre país, hem demostrat la bona feina pot tenir resultats. A l'espera de com surti la convocatòria de demà diumenge davant el Parlament, una cosa està clara: en els darrers dies hem aconseguit remoure consciències i hem esdevingut la clau per al consens de la futura Llei d'Educació.

Hem sabut aguantar una pressió que arribava de diferents fronts. Els mitjans de comunicació. El Departament d'Educació. Els sindicats gremialistes. Tots ells han carregat contra nosaltres. Una crítica que s'ha aguditzat la darrera setmana, presos del nerviosisme al veure que les nostres accions unitàries tenien el seu resultat. Un dimarts maratorià visitant grups parlamentaris, tot constatant que els partits de l'Entesa rebien amb predisposició les nostres queixes, propostes i esmenes respecte el projecte de Llei.

Avui podem dir que és possible guanyar la partida. Hem estat capaços de situar a l'agenda política, social i mediàtica la problemàtica de l'educació i les mancances i deficiències de l'actual projecte de Llei. Hem demostrat que la unilateralitat exercicida pel Departament i determinats sindicats gremialistes és un carreró sense sortida, i que en aquests moments, la comunitat educativa ha d'estar unida. És evident que hi ha coses en les que no coincidim, però no està de més fer un esforç per buscar i trobar aquelles reivindicacions comunes.

Així doncs, que aquest escrit serveixi per deixar constància de la feina que sis entitats hem fet des del mes de juliol fins ara. Una feina basada en quatre reivindicacions molt assumibles: Servei Públic i equitat, Participació, Finançament i Laïcitat.

I que voleu que us digui. Que aquells que viuen anclats en el passat i encara no han entès que aquest país ha canviat després de 20 anys no deixaran de criticar-nos. Que ens critiquin! Nosaltres tenim la consciència molt tranquila. Sabem que hem fet la feina al servei de l'educació, dels professors, dels pares i dels alumnes.

Una monja al Congrés.

2008-11-15T07:27:00.001-08:00

"No a la monja Maravillas en las paredes del Congreso de los Diputados. Hay muchas otras mujeres antes que ella. Ni beatas ni placas ni honores. Pásalo."

Una monja compartirà honors amb la Clara Campoamor i els Reis i l'únic que penseu fer és enviar un SMS?

Què hem fet malament?

2008-10-11T10:55:00.000-07:00

Catalunya és un país de bojos. Un país en que l'eix del conflicte social no existeix i l'únic focus de debat ha esdevingut l'eix nacional. Alguna cosa ha fet malament l'esquerra d'aquest país. Què?

L'altre dia, 7 d'octubre, vaig assistir a la manifestació per un treball digne convocada pels principals sindicats del país. Hi havia unes 3.000 persones. Sens dubte, una mala xifra que ha de donar lloc a l'autocrítica i a la reflexió de tots aquells que militem en organitzacions de caràcter progressista. I ha de donar lloc a l'autocrítica perquè l'esquerra social s'ha demostrat incapaç de convocar una gran mobilització des de fa molt de temps. Quants anys fa que l'esquerra no protagonitza una gran manifestació? Crec que fa uns 5 anys. Pot haver influït el fet que en aquest període de temps l'esquerra política ha conquerit el Govern de la Generalitat i el de l'Estat. Però la realitat és que en aquests anys, s'han succeït al món i al nostre país una série de fets que no han tingut resposta per part de les organitzacions polítiques i socials que ens representen.

Mentre l'esquerra ha governat d'una manera políticament correcta, sense molestar ningú, aprovant les coses mitjançant pactes i comissions inútils, la dreta mediàtica (en aquest cas la catalana) no ha perdut el temps. Ha guanyat el carrer, el discurs i l'eix de debat principal. Ha fet desaparèixer de l'agenda totes aquelles qüestions que no tenen a veure amb el fet nacional. O les ha transformat. Tota una obra d'art. Com ara la manifestació de l'1 de desembre del 2007. Impresionant la manera com van capgirar un tema com els problemes de rodalies. I amb quina poca vergonya! Els senyors Laporta, Pujol, Heribert Barrera, Rigol...etc. portant una pancarta per reivindicar millores a la xarxa ferroviària (que segons ells només vindran si Catalunya és independent, o respectada com a "nació"). Curiós. Més que res, perquè aquests senyors no han agafat un tren en la seva vida. Però és igual, no es tractava d'un conflicte social sinó nacional. O això ens han fet creure.

I mentrestant que ha fet l'esquerra? Deixar que aquesta gent prengui el carrer. Perdre la iniciativa social i política. I, sobretot, perdre l'agenda mediàtica i institucional. L'ha perdut o l'ha cedit als poders fàctics del país, emparats en el famós dret a decidir. L'esquerra està desorientada, a Catalunya, a Espanya i a Europa. En aquest temps de crisi, en què s'ha demostrat l'hegemonia d'un model neoliberal esgotat, l'esquerra no és capaç de donar una resposta clara, unitària i contundent. Ara més que mai és necessari recuperar espais de debat i tribunes mediàtiques des d'on promocionar el projecte que l'esquerra té per Catalunya i el món. Perquè de projecte, en tenim, per molt que alguns no es cansin de repetir que no. Hem d'aprofitar aquest moment per desenvolupar el nostre model econòmic i social.

Però això, només serà possible si els líders d'aquesta esquerra s'ho creuen. I, em sembla, que serà difícil. Al final, pactarem la comèdia del finançament, farem una festa, i ens podrem penjar la medalla del mèrit patriota. Però Catalunya seguirà patint i l'esquerra badant.

Mercè 08

2008-09-20T08:40:00.000-07:00

Ahir van començar les festes de Barcelona...un altre any.

Primer dia una mica passat per aigua...Però va valer la pena. Em quedo amb algunes frases de l'original i peculiar pregó d'en Sisa i amb determinats moments de la nit al palauet Albéniz.

Bona Festa Major!

Les mentides de la Fundació Bofill

2008-09-18T13:51:00.000-07:00

Tots escandalitzats. Avui totes les portades de diaris i telenotícies de Catalunya feien referència al mateix. La brunette mediàtica (la catalana, és clar) s'ha mobilitzat per criticar, per cinqué cop aquesta setmana, l'escola pública. L'excusa? ni l'inici de curs, ni una vaga del sector, no. L'informe de la Fundació Bofill. Sí, aquests experts, gairebé profetes, que posseeixen la veritat absoluta sobre el funcionament el nostre sistema educatiu, paradoxalment sense haver treptijat en la seva vida una classe com a mestres o professors. Tot ho fan des del seu despatx. Per sobre del bé i el mal. Per sobre de famílies, professionals o la mateixa inspecció educativa. Potser caldria, doncs, dir algunes coses sobre el seu estudi.

1- En primer lloc, caldria recalcar que l'estudi és una simple reinterpretació de l'informe PISA realitzat l'any 2006 (és a dir fa dos anys) a tots els països de l'OCDE. És a dir, que no ha hagut un treball de camp per a la realització d'aquest estudi "tan preocupant", és un desglossament d'unes dades ja publicades en diferents estudis al llarg dels darrers mesos.

2- Que en determinats aspectes, el sistema educatiu català està en una mala posició respecte la resta de països, però en d'altres està molt a prop de la mtijana o, fins i tot, per sobre d'aquesta, com ara la puntuació dels estudis respecte el nivell socioeconòmic. És a dir, que l'impacte a la premsa ha estat un tant exagerat.

Un cop fetes aquestes dues aclaracions m'agradaria comentar unes quantes coses que l'informe dels "experts" es descuida.

1. Que Catalunya té un percentatge d'alumnat immigrant superior a la majoria de països de l'OCDE, i per tant unes necessitats i una realitat educativa diferent que cal tenir en compte a l'hora de fer qualsevol estudi. Les comparacions no poden ser gratuïtes.

2. Que l'alumnat immigrant es concentra en un 85% a l'escola pública, mentre que el 15% ho fa a la concertada. L'estudi assegura que els alumnes de procedència immigrant no assoleixen els mateixos coneixements ques els nadius. El mateix passa amb els alumnes de la pública respecte els de la concertada. Crec que podem relacionar les duedes dades.

3. Catalunya (i Espanya) han tingut una història política, econòmica, social i cultural no comparable a la de la resta de països europeus. El sistema educatiu se n'ha ressentit, és evident.

Però avui, l'important no era matisar i donar unes dades verídiques. Avui es neecessitava un titular per desprestigiar altre cop la pública. I els mitjans de l'establishment l'han tingut. Només cal fer una ullada a La Vanguardia, El Periódico, l'Avui, TV-3 o Rac-1. Són ja molts mesos parlant malament del nostre sistema educatiu, criticant professors, estudiants i pares. Són massa falsedats i mentides dites des de fora de la comunitat educativa.

Però és igual. Avui, els "experts" de la fundació Bofill han tingut els seus moments de glòria als mitjans de comunicació, i els tertulians autoritzats per parlar de tot, absolutament tot (Pilar Rahola, per exemple) una notícia més per comentar.

Que trist, tot plegat.

Llei d'Educació

2008-07-23T12:34:00.000-07:00

El proper dimarts 29 de juliol, el Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya aprovarà el projecte de Llei d’Educació de Catalunya. Aquest fet arribarà després de mesos de debat entorn la nova norma, amb jornada de vaga i altres demostracions de força incloses per part de diversos sectors de la comunitat educativa. Convindria, però, posar en antecedents l’elaboració de la primera llei educativa del nostre país.

El 1980, Catalunya recuperava les seves institucions democràtiques i, amb elles es feu patent la llarga tradició pedagògica del nostre país. Moltes escoles fins al moment privades però amb una forta vocació democràtica i de país, passaren a formar part d’una important xarxa pública, que havia d’esdevenir referent de qualitat i ciutadania. Els 23 anys de Govern conservador en mans de CiU, potencià però l’escola privada mitjançant els anomenats concerts educatius, subvencions atorgades sense cap tipus de control a la majoria de centres de titularitat privada. En aquestes dos dècades (des de 1980 al 2003) s’arribaren a cometre autèntiques barbaritats, fins a tal punt que se subvencionaren centres de l’Opus caracteritzats per la segregació de sexes a les seves aules. Mítica per a la història quedarà la frase del President Pujol, dita en seu parlamentària, reconeixent que els seus Governs havien “fet trampes” en el repartiment dels concerts educatius.

Aquestes polítiques van suposar que més del 40% de l’alumnat del nostre país estigués escolaritzat en escoles concertades, generant així una xarxa dual i segregadora, que no ha ajudat gens a la cohesió social ni a la igualtat d’oportunitats. El 2003 suposà l’arribada del primer Govern d’esquerres a Catalunya. Aviat s’engegà un intens debat al voltant de la política educativa que desembocà en la signatura, el març del 2006, del Pacte Nacional per l’Educació, subscrit per la major part de la comunitat educativa. Aquell acord corresponsabilitzava (per primera vegada a la història!) a l’escola concertada en l’escolarització de l’alumnat immigrant, concentrat fins al moment (i en l’actualitat) a la xarxa pública. El Pacte establia una sèrie de millores. Superàvem per fi la dualització del sistema educatiu sota el Servei Públic d’Educació, integrat per les escoles públiques i concertades amb uns mateixos drets i unes mateixes responsabilitats. I el més important, el Pacte era l’embrió i el guió de la futura Llei d’Educació.

El mes de novembre, el conseller d’educació Ernest Maragall presentava les bases d’aquesta Llei. Aquest primer document no respectava ni la filosofia ni els acords del Pacte. Va treure’s de la màniga la gestió privada dels centres públics i concebia l’educació com una mercaderia. La seva tossuderia i la seva inhabilitat pel diàleg, acompanyades d’un equip que no parava de repetir mentides, van conduir la comunitat educativa a una multitudinària vaga el 14 de febrer. La mobilització es realitzà a contracorrent, davant una premsa que atiava contra mestres i estudiants dia sí dia també. Finalment, els insults cessaren aquell dimarts de febrer en què més de 60.000 persones vam omplir la Via Laietana de Barcelona.

A les poques setmanes, el conseller va presentar l’avantprojecte de Llei. Les seves pitjors intencions havien caigut de la proposta. La filosofia del Pacte quedava patent amb l’establiment de la corresponsabilitat de la concertada i la primacia de l’Administració Pública en la planificació i gestió del sistema educatiu. La patronal, acompanyada pels pares cristians i CiU, organitzà una paròdia amb l’entrega de més de 200.000 signatures al Departament.

La seva campanya ha tingut els seus efectes. Finalment, a una setmana de l’aprovació de l’avantprojecte per part del Govern, el Departament ha cedit. Ha trencat el Pacte. Ha estripat el Servei Públic d’Educació i l’ha substituït pel Servei Educatiu d’Interès Públic. Ha eliminat els percentatges màxims d’alumnat immigrant per centre. Ha rebaixat la responsabilitat de l’Administració Pública en la planificació de l’oferta educativa. Ha concedit a la privada concertada el que ni Convergència es va atrevir a donar. Ha establert en un projecte legislatiu la segregació social com a principi bàsic.

El proper divendres, a quatre dies de l’aprovació del projecte, diverses entitats que vam firmar el Pacte, farem pública una declaració. Tot per seguir dient ben alt i ben fort, que nosaltres encara creiem en l’escola pública com a motor de canvi social, com a garantia de cohesió, igualtat i justícia.

El sentit de la responsabilitat

2008-04-12T07:24:00.000-07:00

Si una cosa ha de tenir un polític és responsabilitat. Entesa aquesta al marge dels propis encertsa i dels propis errors. Entesa doncs, com una cosa inherent al càrrec, que ve donada per aquest i que s'ha d'exercir passi el que passi, en els bons i en els mals moments.

No és el cas de la ministra de foment Magdalena Álvarez, confirmada en el càrrec per a la legislatura que ara comença. Potser és difícil posar en dubte la seva gestió, si és que entenem aquesta pel nombre de quilómetres d'autovia i alta velocitat construïts els darrers quatre anys. Però la gestió d'un/a ministre/a crec que va molt més enllà. I és aquí on entra la responsabilitat. Sóc conscient, com la majoria de gent, que la senyora Álvarez no és la culpable del caos de les rodalies i del retard de l'AVE, sinó que tot això ve per una manca d'inversions i previsió dels darrers governs. Però això no treu que en un moment de crisi, la responsabilitat del que passi l'hagi d'assumir el ministre de torn. I Magadalena Álvarez no va respondre com debia. No va saber fer front a un problema que va afectar a milers i milers de catalans. Fos o no fos culpa seva, si que era la seva responsabiltat. I no va saber fer-hi front. Senzillament per això es mereixia NO seguir al Consell de Ministres.

Trobada 2008

2008-04-10T13:02:00.000-07:00

"Molts cops és associada la condició de jove estudiant a la d'intel·lectual en procés de creació, amb la de subjecte inestable, poc madur i preocupat per estranys temes que ningú no comprèn del tot. La realitat no és pas aquesta. El o la jove és un ésser vital, conscient de la responsabilitat de la seva formació per la integració en una societat canviant com ell mateix."

"La nostra principal preocupació és la defensa de les llibertats i els drets dels i les joves estudiants, fomentant una vida autènticament participativa que relacioni als i les estudiants entre ells i aquests amb les institucions i poders (públics o privats) que els envolten. Parlant sempre amb ells de tu a tu. Desterrant de tots els centres d'estudi i llocs on es trobin estudiants, l'autoritarisme i el poder de la força per damunt de la raó i del diàleg."

Fotografia: acte obertura 25 anys AJEC, Malgrat de Mar, Trobada d'Estudiants 2008

Text: fragments declaracicó principis AJEC 1983

Els de sempre...

2008-03-16T05:49:00.000-07:00

La dreta catalana es treu la careta. La senyora Ferrussola, ex-primera dama del país, s'ha cobert de glòria divina en les seves darreres declaracions. I és que a la noia de St. Gervasi li molesta que el nostre president tingui un nom castellà, així com el seu nivell de català. El que no té en compte la senyora Ferrussola és que la immensa majoria de la societat catalana tenim noms i cognoms castellans, i per molt que li pesi, no som menys catalans que ella. D'altra banda, el català del president Montilla és similar al de la majoria de la població. La snyorassa podria reconèixer l'esforç que van fer tants i tantes a l'aprendre la nostra llengua en unes condicions pèssimes. Però el que de debò ens destapa és l'autèntica cara de la dreta catalana. La seva fòbia a tot allò que ve de fora, la seva fòbia a que la gent d'orígens humils arribi on hagi arribat. Perquè encara es pensen que tenen el dret diví a ostentar permanentment el poder.

Resultats i valoracions

2008-03-11T14:35:00.000-07:00

En primer lloc, he de reconèixer que no he encertat cap de les dues porres en les que participava...Pel que fa als resultats, no puc amagar la meva satisfacció. ZP ha guanyat amb claretat, i el PSC ha fet el mateix a Catalunya. Malgrat tot, no puc negar que em molesta lleugerament que les altres dues forces polítiques d'esquerres catalanes hagin perdut tant de suport...més greu em sap la desfesta d'IU a tot l'Estat, però la única cosa que puc dir és que s'ho facin mirar. Que s'ho facin mirar, perquè quan un es dedica a l'espectacle és el que passa. M'explicaré.

- Pel que fa a ERC, la seva política del ara sí ara no els ha passat factura. Un partit que subhasta la Generalitat en una calçotada, o que redacta l'estatut i després no el vota, entre moltes altres coses, no té credibilitat. Sento dir-ho així de clar però és així. Que s'aclarin d'una vegada, i que es deixin estar d'intentar crear mites nacionals ficticis, perquè això ja fa temps que ha quedat enrere. Són un partit de govern. Han fet una campanya electoral pèssima. Quan explicaran la seva bona obra de govern? Perquè aquesta, existeix, però no la venen. No sé si perquè no en saben o no volen.

- I ara parlem d'Izquierda Unida. En aquests moments, la vergonya de l'esquerra europea. I no precisament per culpa de Gaspar Llamazares, gran polític. Sinó per culpa de tota la carronya carca que té allà ficada que es pensen que tenen el monopoli moral de l'esquerra. I és que les barbaritats que diuen són impressionants. Però no només les diuen, sinó que han muntat un circ... el que han arribat a fer a València és de jutjat de guàrdia...I de mentre sembla que no passa res i els deixen estar en un partit com IU. Que s'ho facin mirar també. Però no només critico els taurons del PCE, sinó a una direcció que no sap que vol. Com pot ser que Izquierda Unida comparteixi govern al País Basc amb el PNB?? Això, per no parlar del que es va destapar divendres passat sobre l'ajuntament de Mondragón. Quin és el projecte d'IU? Que l'expliquin, siusplau.

- A ICV no la criticaré tant, perquè considero que la pèrdua d'un diputat ha estat més cojuntural que d'error d'estratègia. Només voldria dir una cosa, la mateixa que a ERC. Estaria bé explicar l'obra de govern, que sens dubte, va molt més enllà de les errades dialèctiques de Joan Saura.

En resum, doncs, estic molt content pels resultats de les eleccions. Lamento la baixada d'IU, però em sembla que ja he dit tot el que havia de dir al respecte. Segueixo dient que el millor pacte és un PSOE-IU, però amb el panorama d'un partit mutat pels seus propis dirigents i militants, ens haurem de conformar amb un PSOE que busqui suport al BNG i, malauradament, a CiU i el PNV. Aquests, almenys, saben el que volen.

El meu primer vot

2008-03-09T05:49:00.000-07:00

Avui ha estat un dia prou important. Acabo d'arribar del col·legi electoral (la meva antiga escola de primària) i ja he exercit el meu dret. Per primer cop. Suposo, que recordaré aquest moment durant molt de temps... Només destacar dues coses: l'ambient que es vivia, el col·legi i el carrer plens de gent així com la poca quantitat de joves. Ja parlarem d'aquest tema més endavant.

Felicitats!

2008-03-05T08:33:00.000-08:00

Felicitats senyor Rouco per fer que cada cop hi hagi menys feligresos a les parròquies del país.

Torna l''integrisme. Torna la foscor. Torna la caverna. Torna el nacionalcatolicisme.

Peras y manzanas, con Rouco es posible.

La nena de Rajoy

2008-03-04T07:06:00.000-08:00

Feia temps que no sentiem declaració més cursi en la política espanyola. I és que el candidat del PP s'ha cobert de glòria en els debats cara-cara. Després de seguir amb les mentides dels darrers quatre anys, després de sembrar dubtes i calumnies contra Catalunya, ha acabat les trobades televisades parlant d'una nena. I quina nena! No puc fer més que imaginarme-la... Suposo que seria una barreja de Heidy i fallera valenciana, que cada tarda mira el Diario de Patricia i cada dissabte Cine de Barrio. Sens dubte, la nena deu estudiar a una estricta escola de monjes i els seus pares (en aquest cas Rajoy) aspiren que els estudis universitaris els cursi a la prestigiosa i elitista Esade, recordem que la pública només és per als pobres i per als immigrants que no tenen altre destí que el precari mercat de treball, per molt malament que serveixin els cafés al Sr. Cañete. Evidentment, la nena renta els pecats sexuals anant-se a confessar un cop al mes i assistint a missa de parròquia cada diumenge vestida amb les millors gales. Si li posem aficions, les musicals es deuen reduir a tocar les castanyoles i les literàries a llegir Sánchez Dragó. Al cinema no deu veure pel·lícules espanyoles amb actors, actrius i directors/es tan esquerrosos com els d'aquest país. Suposo que deu fer boicot actiu a Pedro Almodovar i Javier Bardem. Això sí, al prestatge de l'habitació deu tenir tota la col·leció de gags d'Encarna Sánchez. Bé, em deixava que també deu tenir penjada la rojigualda sobre el llit.

Setmana

2008-02-23T07:57:00.000-08:00

Després de molts dies torno a escriure. En aquestes setmanes han passat moltes coses. En primer lloc, el dia 14 vam estudiants i profes vam sortir al carrer per exigir la retirada de les bases de la LEC. Va ser un èxit rotund: 60.000 manifestants a Barcelona. Ara el conseller ens ha d'escoltar, ha de retirar l'actual document i obrir un procés real de debat.

Un cop passada la vaga, vam entrar de ple en campanya per les eleccions al Claustre de la UPF. Durant els darrers dies hem estat penjant cartells, repartint programes i recollint propostes. Com resa el nostre lema, hem intentat "Trencar esquemes". El proper dimecres seran les votacions, que esperem que superin els índex de participació d'altres anys.

D'altra banda, aquesta setmana vam anar als 59segons de públic. Em sembla que repetirem. Ahir als matins de TV3, a parlar del boicot a Dolors Nadal el passat dilluns a la UPF. Sincerament, el Cuní i la Rahola em van sorprendre. M'esperava un debat molt més dur.

I ara, acabat d'arribar de l'Assemblea del CJB. Felicitar des d'aquí la Núria, merescudament reelegida presidenta. Felicitar-la també pel bon discurs que ha fet a la clausura de l'acte.

Maragall suspén.

2008-01-19T12:53:00.000-08:00

El conseller d'Educació Ernest Maragall no n'aprén. En els darrers mesos ha suspés de manera reiterada totes les redaccions presentades, i entre elles podem destacar el document de bases de la Llei d'Educació, amb una qualificació que amb prou feines arriba al 2. I això li passa per no escoltar. Només parla i no escolta. S'ha aficionat a les conferències i ha deixat de banda els debats, la reflexió col·lectiva i la deliveració amb la comunitat educativa.

El document obre la porta a la gestió privada dels centres públics, fomenta la competitivitat com si d'un simple mercat es tractés, no esmenta la participació i deroga el marc comú de drets i deures de l'alumnat (aconseguit per l'AJEC el 99) per reservar-lo a la decisió i conveniència de cada director.

Al marge de les redaccions, també ha suspés en comprensió lectora perquè no ha entès res del que diu el Pacte Nacional per l'Educació, signat el 2006 pel seu propi germà. On està la participació d'alumnes i famílies? On estan els comproamisos i obligacions de l'escola concertada? On està l'equitat?

I això per no parlar de la última....una promoció especial de centres per a immigrants acabats d'arribar a meitat de curs. Li anàvem a posar un 2, però la junta d'avaluació ha decidit posar-li un zero per excloure i no saber integrar els seus companys.

80%, és possible!

2008-01-13T04:05:00.000-08:00

He llegit en diversos blocs progressistes de les "espanyes" informació sobre el projecte 80%, que pretén generar un estat de mobilització social que ens permeti arribar al 80% de participació el 9 de març. És possible? Si més no, necessari. Hem de mobilitzar el nostre entorn, amics i familiars, hem de predicar la importància del vot. La importància de parlar, de decidir sobre el projecte de país que volem. Arribar al 80% de participació seria tot un exemple per als nostres polítics i per a tot el món. Hem de fer-ho possible.

Els bisbes no hi toquen

2008-01-05T10:20:00.000-08:00

En els darrers dies hem pogut veure i sentir els deliris celestials de la cúria episcopal del país. Serà la inspiració de les cristianes festes que els ha fet reaccionar i parlar per posar en ordre un país que ha caigut en el pitjor dels possibles pecats: estar governat per l'esquerra.

I no s'han quedat curts aquests de les sotanes! Primer va sortir un (dic "un" perquè no sé quin càrrec ostenta en la seva "democràtica" jerarquia) dient que la homosexualitat era una cosa així com una malaltia. Però l'havia de dir més grossa encara i va justificar la pedrastia que practiquen alguns cures. I mentrestant, la justícia d'aquest país estava de braços plegats.... és evident que encara tenim dues vares de mesurar, i que alguns mantenen privilegis propis d'altres temps...

Uns dies més tard, com per celebrar el final d'any, la Conferència Episcopal va congregar milers i milers de persones, casposes i retrògrades totes elles, a la madrilenya plaça de Colón. Se suposava que era una missa, una missa per la família cristiana. No hi ha millor descripció que el titular del diari Público: "Missa de campanya, (electoral)". Doncs bé en aquesta espècie de miting cavernícola, la cúria eclesiàstica va tornar a permetre's el luxe de dir-nos que és el que ens convé. Per si haviem oblidat que ells tenen la veritat absoluta de la raó, i que la seva missió en el segle XXI és la de treure'ns de l'infern. Aquest infern de país que permet als homosxuals tenir els mateixos drets que tothom, aquest infern on ens permetem debatre sobre l'avortament, aquest país on les dones ja no són ciutadanes de segona. Van arribar a dir que per culpa d'aquestes coses s'aniquilaria la democràcia. Definitivament, no hi toquen.

I ahir, per fer-se perdonar, el senyor Blazquez, cap suprem d'aquesta púrria, va demanar als seus companys que no es fiquessin en política. Rodejat com està d'ultradretans, és l'únic que pot dir... que la culpa que el xiringuito els vagi malament no és ni de la dreta ni de l'esquerra... que ells solets han d'afrontar els problemes...

La gran pregunta és... com és que els bisbes blasfemen tant contra el govern? Cal recordar que, malauradament i a desgrat de molts, aquest ha estat l'executiu que més ha cedit davant aquesta colla d'impresentables. Ha pactat un sistema de finançament únic al món, ha permés que educació per la ciutadania no fos una assiganatura molesta, ha callat quan alguns han plantejat el debat de l'avortament... tot per tenir contents una sèrie de senyors que no representen a ningú. I això, per culpa d'un concordat pre-constitucional firmat amb aquella espècie de país que li diuen "Vaticà".

Només demano al Govern que no sigui sadomassoquista. Que no doni privilegis a aquells que més el castiguen. Que no es preocupi d'acontentar aquells que durant anys han callat davant les pitjors injustícies. Algun cop l'Esglèsia s'ha preocupat per si ens enfadavem pels seus actes? Doncs nosaltres igual! La sobirania del poble recau al Parlament i no a les parròquies. Tinguem present això perquè, a més, ells no hi toquen.

Cap de setmana madrileny!

2007-12-25T11:33:00.000-08:00

Aquest cap de setmana prenadalenc l'he passat a Madrid. Bé, a Madrid, a la carretera i a les vies d'un lent tren estrella. Només arribar vaig decidir anar tot sol al museu del Prado i al Reina Sofia. L'experiència és única. No és que vulgui fer una apologia de l'autisme, de fet suposo que prefereixo que algú m'hagués acompanyat, però un cop davant d'obres com el Guernica...

Un cop finalitzada la part cultural vaig assistir a la clausura de l'assemblea de CANAE, el nostre referent a nivell estatal. Felicitar des d'aquí a l'amiga Ainhoa, reelegida presidenta, i com no agraïr el cap de setmana que hem pogut passar.

I no em queda res més que desitjar-vos a tots que acabeu de passar uns bons dies de festes.

Ni un pas enrere

2007-12-17T00:07:00.001-08:00

Ahir vaig trobar aquesta imatge en un altre bloc. Crec que és una bona mostra de la campanya oculta de Rajoy i de les intencions que molts ens temem si aquest guanya les eleccions.

Federalisme, perquè no?

2007-12-16T04:40:00.000-08:00

En els darrers mesos ha revifat amb força el debat identitàri. L'eix polític català sembla haver abandonat l'esquerra-dreta per passar de nou al sobiranista-espanyolista (si és que així el podem denominar). Crec que és un debat simplista però amb un rerefons complicat, que no es pot fonamentar en l'argument de veure qui atia amb més força una determinada bandera.

És evident que la qüestió territorial no s'ha tancat bé a l'estat espanyol, que queden aspectes per articular i resoldre definitivament. Sembla que portem així dècades i dècades i que la solució definitiva no arriba mai. Davant això, sempre han sorgit amb força els nacionalismes, ja siguin l'espanyol-centralista o els perifèrics. El primer vol consolidar-se com a hegemònic en tot el territori de l'estat, sense reconèixer cap altra identitat nacional, i el segon ha volgut el reconeixement dels seus trets distintius. És evident que ambdos plantejaments xoquen i porten a l'enfrontament, que és, en dfinitiva, el que ha passat en aquest estat. Davant l'interminable debat, l'interminable enfrontament i l'interminable incomprensió d'uns i altres, han resorgit amb força les aspiracions independentistes (acompanyades per ERC, EA, PNB i sembla que s'hi afegeix CiU) i les "màxime-centralistes", adoptades per personatges de la dreta de tota la vida i per la pseudo-esquerra o "gauche divine" del club de la capital.

En cap del dos "bàndols" són capaços d'entendre que pot existir un estat PLURI-NACIONAL, un estat amb més d'una identtitat nacional, com de fet és Espanya (amb 4 nacionalitats, 4 llengües...). Al meu entendre, articular això és possible. És possible el reconeixement mutuu, és possible l'enteniment de tots, és possible comprendre que en un estat poden conviure quatre nacions. Alguns m'acuseu d'utòpic, de romàntic o d'idealista. Alguns dieu que Espanya i tot el que hi porta a dins no es pot canviar, que no ens volen entendre. Però ho hem provat algun cop? Hem intentat articular algun cop un estat federal i asimètric? A mi em sembla que no. És cert que aquells que ho intentàren s'hi van quedar en l'intent. Per això no ho hem d'intenatar?

Com deia Rafael Campalans, política és pedagogia, i pedagogia és política. Potser que ho apliquessim i intentèssim d'una vegada per totes, crear un estat federal. Jo estic convençut que seria el millor per tots i totes.

Tornem a fer bloc

2007-12-15T05:09:00.000-08:00

Després d'un mes sense escriure res, avui torno a fer bloc! Prometo escriure a partir d'ara amb una certa regularitat i comentar l'actualitat juvenil i educativa del nostre país. Avui, però, no plantejaré cap tema de debat. Només dir que aquesta ha estat la primera setmana d'exàmens a la universitat, que ha estat una setmana de molta feina. Feina que a vegades no s'ha vist compensada amb uns bons resultats. Això és causa de frustracions i motiu de reflexió.

Demà torno a escriure i plantejo debat. Salutacions!

El nou batxillerat

2007-11-04T02:25:00.000-08:00

Avui toca comentar la notícia de la reforma del batxillerat, aprovada divendres passat pel Consell de Ministres. Poca cosa a dir, de canvis pocs. La novetat de poder matricular-se simultaniament a assignatures de primer i de segon no variarà per res els tres anys que un alumne repetidor haurà de passar a l'institut.

En el comunicat de premsa que des de l'AJEC vam enviar un cop coneguda la notícia, vam reivindicar més inversió i més professorat per paliar els problemes del sistema educatiu. Unes ràtios inferiors al batxillerat (actualment més de 35 alumnes per classe!) i l'impuls de les tutories, poden ser uns bons mecanismes per evitar l'abandonament escolar. Aquestes mateixes mesures s'han de potenciar a l'ESO, veritable focus del problema.

Per una educació pública i de qualitat, més inversió i més (i millor) professorat!

Participem

2007-10-27T08:50:00.000-07:00

Després de pràcticament un mes torno a escriure al blog. Avui, dissabte 27 d'octubre de 2007, que he participat en el Consell Ciutadà d'Horta-Guinardó, dedicat de manera gairebé exclusiva al Programa d'Actuació al Districte (PAD) per als propers 4 anys.
Val a dir que el Consell Ciutadà és un dels màxims òrgans de participació del districte, on hi són representades diverses entitats de cada barri, ciutadans a títol individual, les associacions de veïns i els consells sectorials. Avui es constituïa el nou Consell per als propers 4 anys, i ha estat un èxit en quant a assistència. Pel que fa als resultats, no n'he sortit gaire convençut. Ja ho he dit a la sortida. Hem fet grups de treball per zones del Districte, i les conclusions que he tret són les següents:

- La mitja d'edat dels participants és preocupant.
- Hi ha una tendència generalitzada a defensar el tros de carrer de davant de casa, a prioritzar les reivindicacions concretes a les generals de barri, districte o ciutat.

D'altra banda i malgrat haver sortit disgustat amb els participants, crec que els conductors del grup de treball (la gerent i el conseller Jordi Fornés) han fet una bona feina d'informació i dinamització. He de reconèixer també, que les propostes que han sortit per a la zona Baix guinardó-Can Baró-Guinardó responen a les preocupacions dels ciutadans, i que el debat ha valgut la pena. Només això: m'ha sorprès l'actuació d'alguns participants.

Mercè 2007

2007-09-22T04:42:00.000-07:00

un altre cop ja som a la Festa Major de la ciutat, la Mercè. Ahir, primer dia d'activitats. Pregó, Toc d'Inici, recepció al palauet Albeniz i concerts al Fòrum.

La recepció va ser una bona oportunitat per parlar amb la gent del món associatiu i polític de la ciutat, i de totes les converses em quedo amb la que vaig tenir amb l'alcalde Hereu. Ell em va dir que estava bé que un cop l'any requisessim el palauet (de la família reial) , jo li vaig dir que el podríem requisar tot l'any. Evidentment, l'alcalde no es va comprometre amb tan agoserada proposta...

Bona Mercè07!

El curs que ara comença

2007-09-16T10:07:00.000-07:00

El passat dimecres 12 de setembre, va començar el curs escolar 07-08, marcat per la nova assignatura d'educació per la ciutadania. Aquesta pot ser la novetat més mèdiatica, però n'hi ha moltes més.
Per començar, en els propers mesos seguirà l'aplicació del Pacte Nacional per a l'Educació, firmat el març del 2006. El nou servei públic educatiu ha d'acabar amb la dualitat de la xarxa potenciada pels governs de CiU durant 23 anys. Ara és el moment perquè l'Escola Concertada assumeixi les responsabilitats socials que li pertoquen. Del mateix Pacte i la LOE derivarà una nova Llei Catalana de l'Educació, que segons les previsions el Govern presentarà a finals d'aquest trimestre. Aquest text ha ser una oportunitat per avançar cap a la qualitat i modernització definitiva de l'escola pública del país. Qualitat que s'obtindrà a partir de la inversió (7% del PIB), de la participació i de la laicitat. Això serà, però, al mes de desembre, i ja tindrem temps de parlar-ne.
Tornant a l'inici del curs, sembla que hem batut una xifra rècord d'alumnes matriculats, dels qual un 12% aproximadament són nouvinguts. En els darrers anys s'ha fet un esforç en la contractació de més professorat i en la construcció de nous centres. Malgrat tot, això no és suficient i, a dia d'avui, tenim 800 barracots, bé, amb llenguatge correcte serien "aules prefabricades". Anem en la bona direcció, però queda molta feina per fer i moltes assignatures pendents.
Durant aquest curs haurem de seguir treballant per a la millora progressiva de l'educació pública i la neutralització de la concertada, massa mimada durant molt de temps.

Diada

2007-09-12T01:21:00.000-07:00

Ahir, 11 de setembre, vam participar per primer cop en l'ofrena floral a Rafael de Casanovas. Una estona més tard vam poder estar a la plaça Salvador Allende per veure el final de l'homenatge al president assassinat.

Jo, amb Rosa Regàs.

2007-08-28T13:54:00.000-07:00

Suposo que la imatge és prou representativa del que vull expressar. Considero l'escriptora i ja ex-directora de la Biblioteca Nacional una persona pròxima ideològicament. Aquesta fotografia me la vaig fer ara farà un any i mig, quan amb el MUCE vam presentar la campanya per una escola pública i laica i, la Rosa, va venir a donar suport a la comunitat educativa. Com diem avui a la web de l'AJEC, ella sempre serà un referent per als progressistes del món de la cultura i l'educació. Per alguna cosa ha patit la persecussió de la caverna.

La Casa Reial

2007-07-30T12:46:00.000-07:00

Fa poc més d'una setmana, un jutge decidia segrestar la publicació de la revista satírica "El Jueves", ja que considerava que la caricatura dels prínceps d'Astúries ofenia la monarquia espanyola. La polèmica no ha estat poca, ja que la sentència judicial gira al voltant de la llibertat d'expressió, l'estat de la nostra democràcia, la intimitat i, fins i tot, els privilegis de la família reial.

No deixa de ser paradoxal que un DIBUIX dels prínceps sigui censurat i multat, mentre que la premsa color-rosa-podrit publica setmana rere setmana fotografies de la suposada intimitat dels personatges "famosos" del país. La mateixa setmana, les televisions públiques i privades es passaven diverses lleis i normatives "pel forro". Bon exemple és l'horari de protecció de menors, substituït dia si dia també pel morbo de la violència gratuïta. La vulneració de la llei per part del poderós lobby televisiu no importa al cavernícola jutge, no passa el mateix amb la revista "El Jueves", que per començar, jo crec que no ha passat el límit legislatiu.

Tornant al tema monàrquic, tinc l'esperança que la grisa sentència obri els ulls d'aquella majoria que encara veu en el Rei la legitimitat democràtica. Ja va sent hora que dita majoria entengui d'una vegada que el poder emana i recau en el poble, no en una família arribada al tron l'any 1714. Al marge de la discussió política sobre la monarquia o la República, i assumint que aquesta segona és difícil d'aconseguir, hauriem d'avançar cap a la igualtat real de tots els ciutadans/es. En aquest país la família reial és tractada encara amb una certa submissió i reverència. Quants insults, quantes agressions verbals, quantes ingúries ha sofert el president del Govern? Quantes han estat motiu d'una sentència judicial, d'un segrest? Si el tractament de la família reial fos aplicable a tothom (per exemple, la classe política) la COPE o Libertad Digital faria mesos que estarien tancades.

de la Família

2007-07-25T13:26:00.001-07:00

Fa uns mesos, entitats que treballen temes d'infància, joventut o educació no formal, van fer la proposta de crear una nova regidoria a la ciutat de Barcelona: la Regidoria d'Infància i Joventut.
Aquest projecte anava encaminat a trencar la política tradicional que en aquest país es fa sobre la família i la seva concepció. En primer lloc perquè el el terme "família" ha evolucionat molt en els darrers anys, i en l'actualitat ha adquirit múltiples formes i dimensions. O és que aquesta paraula és patrimoni exclusiu de l'església? Jo suposo (i dic suposo perquè sinó estaria atemptant contra el poder diví) que les paraules tenen el valor que cada societat li dona en cada moment. I si volem fer efectiu aquest canvi, fan falta propostes com aquestes, que deixin de contemplar els infants (i en menor mesura els joves) com a simples subjectes usuaris d'una escola, sense drets reals.

En aquest sentit, un dia vam tenir un interessant debat: quin dret ha de prevaldre? el dret de l'infant a una educació de qualitat, o el dret de la família capritxosa a l'elecció de centre escolar? Jo crec que hauríem de fer-ne efectiu el primer. Per un altre costat, i tenint en compte quin model de societat volem construir, la participació i la implicació en l'entorn més pròxim s'hauria de treballar des de ben petits. Seguint en aquesta línia, s'ha d'abandonar la política clientelar que només contempla ajuts i prèstecs per a bolquers i cunes. Això és fer una política de família? Jo crec que no.

La proposta de creació de la nova Regidoria era un petit pas cap al desenvolupament d'una nova política familiar, que aposti per l'educació integral de totes les persones des de la seva infància. Era un pas més perquè cap família sigui més modèlica que una altra. Tots crèiem que una idea com aquesta era fàcilment assumible per l'esquerra, però, paradoxes de la vida, va arribar al plenari de l'Ajuntament a través d'una resolució conjunta de l'oposició conservadora (CiU, PP i ERC).

En un article anterior criticava la indefinició de l'esquerra i la falta d'un necessari debat al voltant de temes importants. Ara critico la covardia. La covardia de no trencar uns esquemes que sovint impedeixen la construcció de la nova societat igualitària i justa que defensem.

Setmana a Barcelona.

2007-07-24T12:38:00.000-07:00

Diumenge 24 de juliol del 2007 tornava a Barcelona després d'haver passat una de les millors setmanes de l'any a Arsèguel, poble de l'Alt Urgell. Podia ser trist, però pensar que el proper cap de setmana hi tornarem...Dilluns 25, falten pocs minuts per les 11 del matí quan la meitat de Barcelona s'apaga. A casa meva (al barri del Guinardó, per si algú no ho tenia clar...) l'electricitat no tornaria fins a la 1 de la matinada. Hi ha moltes reflexions a fer, el què està clar és que la inversió i el manteniment de les elèctriques a la xarxa de la ciutat no ha sigut suficient. La tornada momentània a Barcelona m'ha connectat de nou amb la realitat. Piqué dimitit, el Jueves segrestat...etc. Sembla que els deliris de l'extrema dreta fan els seus efectes.

UPEC, primer dia: la indefinició de l'esquerra.

2007-07-10T12:37:00.000-07:00

Avui ha tingut lloc la primera jornada de laUniversitat Progressista d'Estiu. Ahir, però, es va fer la inauguració a càrrec de Vicenç Navarro i Rosa Regàs, amb una conferència que portava per títol "Els reptes de l'esquerra en un món globalitzat". Doncs bé, la directora de la Biblioteca Nacional va apuntar com un dels reptes més importants la "unitat de l'esquerra". Entenem, unitat d'actuació i estratègia amb un discurs clar i definit, amb espai per a un imprescindible i necessari debat. L'esquerra, doncs, ha de plantejar uns objectius socials capaços de donar resposta a les inquietuds de tota la població.

El repte que plantejava Rosa Regàs serà difícil d'assolir. Avui, en la primera taula rodona sobre immigració i multiculturalitat ja s'ha vist la primera gran indefinició de l'esquerra europea. Parlem del tema de la "multiculturalitat" i el "laïcisme". Trobem dos grans blocs contraposats, que són els següents:

- La "interculturalitat" amb un suposat respecte: aquesta postura ha estat defensada pel diputat socialista Mohamed Chaib, fent-se portaveu de les reivindicacions i propostes d'organismes com el Consell Islàmic de Catalunya. Ha definit la "interculturalitat" com a model a desenvolupar a Catalunya, en contraposició a la "multiculturalitat" establerta a la resta de països europeus, i que tothom sap com ha acabat. Una interculturalitat basada en la convivència i el respecte cap a totes les cultures, valors, religions...Diguem-li com vulgueu, però aquí tenim el primer problema. Què entén l'esquerra com a CULTURA? On està el límit entre la religió i les costums socials? On està el límit entre el que diu la cultura i el que ha imposat una èlit? Són els drets universals part de la nostra Cultura? Cal un debat profund per definir tots aquests termes, i em torno a referir a l'escriptora Rosa Regàs quan ahir va dir: "quan el nacionalisme, la religió o les costums personals passen davant de les idees, es produeix el fonamentalisme". Mohamed Chaib veu obvi que de la mateixa manera que l'església catòlica rep subvencions públiques, així sigui amb la resta de confessions religioses. Jo veig més obvi que cap confessió religiosa rebi diners públics, i que les creences quedin reservades a l'àmbit estrictament privat.

- Laïcitat radical. Aquesta postura ha estat defensada pel president de la Fundació Ferrer i Guardia, en Jordi Serrano. Les seves opinions s'assemblen molt a les expressades habitualment per la pseudo-periodista Pilar Rahola o la feminista de la "vieja escuela" Lidia Falcón. El ponent ha defensat la prohibició del vel (i la resta d'elelments religiosos) de la vida pública, i ha criticat la doble barra de mesura que l'esquerra ha aplicat: una amb el catolicisme i una altra amb l'islamisme, segons ell, aquesta actitud demostra o "paternalisme ranci o racisme latent".

Els que em coneixen saben del meu ateïsme i del meu laicisme militant. Avui però, el debat ha donat per pensar, i he trobat que a l'AJEC tenim un buit ideològic sobre aquest tema. És conegut el nostre lema "escola pública, laica i de qualitat". Sempre ens hem referit a la laicitat com una crítica als privilegis de la Conferència Episcopal en matèria educativa, però davant la nova realitat, quina postura hem d'adoptar? Jo sincerament, no ho sé. Encara no tinc una posició definida sobre la prohibició del vel a les escoles. Crec però, que l'esquerra catalana ha de trobar un punt de trobada entre les dues postures, la del M. Chaib i la del J. Serrano. Una cosa tinc molt clara: la religió, qualsevol religió, ha de quedar reservada a l'àmbit privat, i cap ha de rebre subvencions públiques. La religió ha de sortir per sempre de l'escola, i no ha de tornar-hi mai, ni en forma catòlica ni en forma musulmana. La solució no és ampliar els "beneficis" o "privilegis" a totes les confessions, sinó equiparant-les totes al nivell que es mereixen.

de l'Escola d'Estiu 2007

2007-07-06T01:50:00.001-07:00

Ara fa una setmana estavem preparant els darrers detalls de l'Escola d'Estiu 2007. El cap de setmana del 29 de juny a l'1 de juliol, ens vam reunir uns 70 ajequians a la casa de colònies Els Falcons, a Cornellana. Va ser la primera activitat gran del nou Secretariat Nacional escollit el 21 d'abril, i la meva primera Escola com a Secretari d'Organització, i amb tot el que això suposa: taxa 0% alcohol. A la pàgina web de l'AJEC podeu veure la galeria de fotografies. M'agradaria pensar que el missatge que voliem transmetre a la gent de les federacions va arribar com havia d'arribar, malgrat que estava camuflat en una complicada dinàmica sobre romans.
No en teniem prou amb la preparació de l'Escola, que el mateix divendres, poques hores abans de sortir amb l'autocar, vam reunir-nos l'Andreu i jo amb la Montse Ballarín, regidora d'Educació de BCN i el seu cap de gabinet, l'hortaguinardonerenc L.Fernando. Va ser una conversa força agradable, on vam poder expressar el nostre punt de vista sobre la participació jove i estudiantil a la ciutat. Vaig sortir amb la sensació d'haver aconseguit un resultat positiu, de que les nostres propostes sobre el dinamisme i la promoció dels processos participatius i de la implicació de la comunitat educativa, havien estat ben rebuts. Esperem que així sigui.

Orgull

2007-07-02T23:50:00.000-07:00

Hi ha dies que podem estar orgullosos del nostre país. Orgullosos per ser la referència de la resta d'Europa.

Marta Mata, la nostra mestra

2007-06-27T00:09:00.000-07:00

Avui, 27 de juny del 2007, fa un any que ens va deixar Marta Mata. Mestra de professió, va néixer el 1926. Al 77, amb les primeres eleccions democràtiques va ser escollida diputada al Congrés pel grup socialista i el 80 va entrar al Parlament autonòmic i al Senat. Més endavant, del 87 al 95 va ser Regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona. Des de totes aquestes institucions va anar construint i renovant l'Escola Pública Catalana que avui coneixem. Va ser fundadora de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, l'any 1965, creant un referent per a la necessària renovació pedagògica de l'educació. Aquestes són algunes de les idees i conviccions amb les que Marta Mata va treballar, i que jo les recullo pràcticament en la seva totalitat:

- L'escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l'escola pública.
- La necessitat que l'escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves.
- El paper fonamental de la biblioteca en l'educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull.
- L'ús de les noves tecnologies.
-La participació, com a element essencial de l'escola i del sistema educatiu.

"Pedagogia és política, política és pedagogia"

Racons del barri.1 Jardins de Frederica Montseny

2007-06-24T08:50:00.000-07:00

Aquest espai del barri duu el nom de la primera ministra que ha tingut mai el nostre país, l'anarqusita Frederica Montseny, que ocupà la cartera de sanitat en el Govern de la República durant els primers mesos de la Guerra Civil, entre l'octubre del 36 i l'abril del 37. La líder anarquista catalana era veïna del nostre barri, del Guinardó. Popularment es coneix el lloc com a plaça de les Nines, perquè diu la llegenda urbana que fins fa uns anys hi havia una fàbrica de nines. Arran de l'obertura de la Ronda del Guinardó l'any 1999, la zona va dignificar-se, enjardinant els voltants de l'històric Mas Guinardó, i també es va fer una plaça-mirador sobre la ciutat, amb vistes "directes" al mar. La veritat és que no hi passem gaire per aquests jardins, ja que segueixen sent un punt un tant.... com ho diríem? "xungo" podria ser la paraula. Hi ha una nit a l'any, però, que s'omple de gent, de gent jove sobretot. És la nit de Festa Major. Realment són inolvidables. Les festes del barri...Aquest any va ser històric, recordo la plaça plena, pleníssima de gent...

Les barricades de la Conferència Episcopal

2007-06-23T01:43:00.000-07:00

Ara resulta que l'organització més revolucionària que tenim en aquest país és la Conferència Episcopal...Ja fa unes setmanes que crida a l'objecció de consciència dels pares i mares catòlics, per tal d'evitar que els seus fills i filles caiguin en l'infern d'Educació per la Ciutadania. Sí, aquella assignatura dissenyada com una eina de propaganda gay i altaveu de la ideologia esquerrana. Sobre aquest tema, molt bo l'article d'El Plural, escrit pel seu col·laborador "Neocón".
L'Església, millor que no ens busqui.... perquè ens acabarà trobant.

Google Bombing contra El Corte Inglés

2007-06-22T00:28:00.000-07:00

L'explotació laboral i la violació dels drets dels treballardors/es, nova marca d'identitat d'El Corte Inglés. Els mitjans de comunicació no volen donar cobertura a les queixes i reivindicacions que des de fa mesos fan els sindicats. Donem suport als treballadors i treballadores d'El Corte Inglés, i extenem la notícia a través de tota la xarxa.

Valoració del curs.2

2007-06-21T01:17:00.000-07:00

Aquest curs també ha estat el de l'aplicació del Pacte Nacional per l'Educació, la mesura més mediàtica i més destacable ha estat la famosa sisena hora, que equipara els horaris de la pública als de la concertada, a l'educació primària. Però el PNE , comportava moltes més coses, algunes de les quals no s'han complert. Per començar, l'escola pública i la concertada s'equilibraven per tal de consolidar una única xarxa sostinguda amb fons públic i amb unes responsabilitats socials que ningú podia defugir. Parlem del fenòmen de la immigració. L'Associació de Joves Estudiants de Catalunya va signar el Pacte després d'un intens debat intern que va acabar amb una votació unànime al Consell de Federacions. Si aquell dilluns del mes de març del 2006, el Jordi Ruf (ja ex-secretari general) es va fotografiar al costat de la ja ex-consellera Marta Cid i del ja ex-president Maragall, no va ser perquè sí. La nostra signatura estava justificada en el fet que creiem (i de fet seguim creient) que el que establia el Pacte era la única manera de beneficiar l'Escola Pública després de tants i tants anys de mimar la concertada d'una manera una mica escandalosa. Però els que no han cregut mai en el sistema públic i en la responsabilitat social, no ho faran d'un dia per l'altre. Potser va ser aquesta la nostra ingenuïtat, esvaïda al cap de poques setmanes, quan a la comissió de seguiment del PNE (òrgan de representació de totes les entitats signants) només faltava la patronal de la concertada. En aquell moment defensaven, i seguim defensant, que és insostenible que en alguns centres públics es concentri fins a un 80% d'alumnat immigrant, i a l'escola concertada del costat el percentatge no passi del 5%. El Pacte establia solucions a aquest problema, és cert, però, que un curs no és prou temps per consolidar els avenços. Han hagut passos en la bona direcció, i en alguns municipis s'han obert oficines d'escolarització que reparteixen els i les estudiants nouvinguts/des d'una manera equitativa entre tots els centres educatius de la zona. Queda, però, molta feina per fer. El Síndic de Greuges ens va donar, al mes de febrer, la raó sobre aquest tema, ja que en un informe denunciava la segregació social que es produïa en determinades escoles. Així doncs, s'han de complir els compromisos, i la patronal concertada ha d'assumir d'una vegada per totes les responsabilitats que li pertoquen. Si no és així, en tornarà a tenir al davant.

El(s) vídeo(s) de la discòrdia

2007-06-20T00:10:00.000-07:00

Era divendres al vespre, ara farà un parell o tres de setmanes, quan la Laura i jo arribavem al local després d'haver recollit signatures pel centre de la ciutat, quan l'Andreu va comunicar-me que l'endemà, dissabte, havia d'anar a Cerdanyola del Vallès per fer un curs de formació sobre participació estudiantil a un grup de joves dels insititus badalonins. Calia preparar-ho tot en pocs minuts, ja que era tard...Fotocòpies del curs, estrucutra de les dinàmiques...Moltes vegades em pregunto perquè caiem sempre en l'error del tot a última hora.

El dia següent, dissabte, vaig arribar a Cerdanyola sobre les 10 del matí. Em va venir a buscar l'Andreu i vam anar fins al lloc on faríem el curs, al peu del de Collserola. El grup d'estudiants encara no havien arribat, i vam haver d'esperar uns vint minuts, en els quals vam acabar de preparar el curs, però, sobretot, vam aprofitar per discutir sobre l'AJEC (l'Andreu i jo aprofitem qualsevol moment per fer-ho).

Per fi van arribar els nois/es de Badalona (el transport públic encara pot ser molt millorable) acompanyats per les tècniques de joventut de la ciutat i les dinamitzadores dels PIDCES (Punts d'Informacio i Dinamització dels Centres d'Educació Secundària). Eren un grup "heterogeni", fidel a la sana realitat de la població badalonina. Vull dir, que hi havia fills de catalans i castellans, així com nois/es vinguts des de feia poc temps dels seus països d'orígen. I la veritat és que jo m'ho vaig passar molt bé, ja que sortosament no es va complir cap de les previsions apocalíptiques del vídeo editat per un determinat partit en plena campanya electoral.

Un cop començat el curs, vam llençar la següent pregunta: "quines activitats heu fet a la vostra ciutat?". La resposta no podia ser millor: "un vídeo fet per diversos estudiants". "I de què era el vídeo?". Aquí ve la guinda: "sobre els alumnes nouvinguts". Vaja, així, que en pocs mesos, Badalona va convertir-se en un plató de cine. Un plató on es van rodar dues pel·lícules, amb els mateixos protagonistes, però amb un guió lleugerament modificat. En un, els directors/es, s'esforçaven per mostrar els avenços en integració, en l'altre, el senyor Garcia-Albiol (candidat del PP a Badalona), s'esforçava per destruir la convivència de la ciutat.

Que això serveixi com un petit homenatge a la banalitat d'un vídeo. Hem refereixo, per si algú ho dubtava, al dels alumnes, que en el seu moment no va tenir el ressò mediàtic que es mereixia.

Ah, i per cert, això va pel senyor Garcia-Albiol, l'única persona del grup que s'esforçava per parlar català era un alumne marroquí. Que cadascú ho interpreti com vulgui.

Balanç del curs 06-07

2007-06-19T09:17:00.000-07:00

Escric aquesta entrada, avui dimarts 19 de juny, a les 9.15 del matí. D'aquí uns minuts hauré de pujar a l'institut, a l'IES Goya. Hauré de refer un camí que pensava no fer en molt de temps. Però ahir, cap a les 5 de la tarda, vaig rebre una trucada al mòbil que va desbaratar els meus plans. Era de Barcelona Televisió, que estan fent una ronda d'entrevistes a membres de la comunitat educativa per tal de fer un balanç del curs 06-07.

La veritat és que no sé molt bé que hauré de dir, ja que l'actualitat educativa des de setembre'06 s'ha centrat en la famosa sisena hora, que només afecta als centres públics d'educació primària. La secundària no ha estat objecte de grans titulars, tot i que ha hagut temes que han portat intensos debats. Em refereixo a la nova assignatura d'Educació per la Ciutadania, que entrarà en vigor el pròxim curs. Els seus continguts, però, s'han discutit durant els darrers mesos. Tal com estava plantejada a la LOE (Ley Orgánica de Educación), semblava que aquesta assignatura seria capaç de canviar les mentalitats dels fututrs ciutadans/es, i amb ells, el món sancer. Temes com la violència de gènere, l'homofòbia, el racisme, les drogues, els drets humans, les desigualtats socials, el sistema polític o les relacions sud-nord, havien de tenir el seu lloc a les aules. Va venir l'Església, amb els seus aires de "sabelotodo" propis d'aquell qui té el poder diví, i va trencar els plans del Ministeri d'Educació i Ciència. No sabem ben bé com va anar la "negociació" amb una organització "tan democràtica" com la Conferència Episcopal, però el fet és que el Govern va rebaixar els continguts de la nova assignatura, deixant-los en la llibertat de cada comunitat autònoma, i fins i tot, de les editorials que n'havien d'escriure els llibres. El resultat de tot plegat és el següent: només començaran Educació per la Ciutadania les autonomies governades pel PSOE i els matrimonis homosexuals no existiran en alguns manuals elaborats per editorials pròximes al catolicisme. A mi em fa molta gràcia quan els representants de les organitzacions ultraconservadores critiquen els continguts de l'assignatura alegant la seva llibertat de consciència, o dient que no estan d'acord amb determinades opcions sexuals. No sabia que amb aquestes coses s'hi pogués estar o a favor o en contra. En fi, aquesta reflexió sobre Educació per la Ciutadania dóna per molt. He tingut ocasió d'exposar més detalladament totes les meves idees al voltant d'això en els darreres ponències de l'AJEC i en un debat que vaig fer fa unes quatre setmanes a Ràdio4.

Deixant de banda aquest tema, aquest curs tocàven eleccions als Consells Escolars de Centre. Jo vaig deixar la plaça que portava ocupant a l'institut des del novembre del 2002, i vaig donar pas a un nou grup de representants encapçalat per l'Anaïs, l'Artur i la Sònia. Realment, van ser unes bones eleccions on els i les estudiants de l'IES Goya vam saber estar a l'altura de les circumstàncies al presentar vuit candidats i al votar gairebé el 100% de l'alumnat. També van ser unes bones eleccions perquè van ser les primeres que se celebraven sota la LOE (ja esmentada) que esborrava l'ombra de la LOCE, i retornava així, el poder que els Consells Escolar mereixen com a màxima expressió de la comunitat educativa.

M'abstindré de comentar els estudis que han sortit sobre els joves estudiants catalans i espanyols. No estudiem, som un desastre, no farem res a la vida, som drogaddictes. Ja ho sabem. No necessitem que els experts ens ho repeteixin. Però això ja és un altre tema.

Obrim el blog

2007-06-18T11:32:00.000-07:00

Avui, dilluns 18 de juny, començo aquest blog. Encara no sé ben bé per a què ho faig, suposo que per exposar les meves reflexions sobre l'actualitat i per poder debatre amb la resta de la "blogsefera" política i social aquelles qüestions d'interés.

La data triada no és casualitat, i és que dijous passat vaig acabar les PAU (Proves d'Accés a la Universitat). Després d'un curs (06-07) molt intens, per fi puc (podem) dir que hem acabat. Ara només queda esperar la publicació de les notes, el dia 27 d'aquest mes. Només espero que la nota no baixi la mitjana del batxillerat i pugui entrar a la carrera que vull fer, Ciències Polítiques (que extrany, no?)

Pel que fa a l'actualitat del dia, suposo que la més destacable és que la patacada no ha sigut tan traumàtica per a l'esquerra francesa. Més traumàtic és el lamentable espectacle que el Partit Socialista francés està fent al voltant dels seus dos líders, a dia d'avui ja oficialment ex-parella. Quan a l'octubre vaig viatjar a la regió francesa de Poitou-Charantes, vaig comprobar com Segolene Royal havia encertat la seva política com a presidenta de la mateixa i tenia satisfeta la majoria de població de la zona, especialment els més joves, que m'explicaven totes les mesures que s'havien aplicat a les seves "villes" per promocionar la participació, per protegir el medi ambient o per afavorir els treballadors/es. Realment és una llàstima que ara sigui la protagonista de la premsa rosa.