Setmana

Després de molts dies torno a escriure. En aquestes setmanes han passat moltes coses. En primer lloc, el dia 14 vam estudiants i profes vam sortir al carrer per exigir la retirada de les bases de la LEC. Va ser un èxit rotund: 60.000 manifestants a Barcelona. Ara el conseller ens ha d'escoltar, ha de retirar l'actual document i obrir un procés real de debat.

Un cop passada la vaga, vam entrar de ple en campanya per les eleccions al Claustre de la UPF. Durant els darrers dies hem estat penjant cartells, repartint programes i recollint propostes. Com resa el nostre lema, hem intentat "Trencar esquemes". El proper dimecres seran les votacions, que esperem que superin els índex de participació d'altres anys.

D'altra banda, aquesta setmana vam anar als 59segons de públic. Em sembla que repetirem. Ahir als matins de TV3, a parlar del boicot a Dolors Nadal el passat dilluns a la UPF. Sincerament, el Cuní i la Rahola em van sorprendre. M'esperava un debat molt més dur.

I ara, acabat d'arribar de l'Assemblea del CJB. Felicitar des d'aquí la Núria, merescudament reelegida presidenta. Felicitar-la també pel bon discurs que ha fet a la clausura de l'acte.

Maragall suspén.

El conseller d'Educació Ernest Maragall no n'aprén. En els darrers mesos ha suspés de manera reiterada totes les redaccions presentades, i entre elles podem destacar el document de bases de la Llei d'Educació, amb una qualificació que amb prou feines arriba al 2. I això li passa per no escoltar. Només parla i no escolta. S'ha aficionat a les conferències i ha deixat de banda els debats, la reflexió col·lectiva i la deliveració amb la comunitat educativa.

El document obre la porta a la gestió privada dels centres públics, fomenta la competitivitat com si d'un simple mercat es tractés, no esmenta la participació i deroga el marc comú de drets i deures de l'alumnat (aconseguit per l'AJEC el 99) per reservar-lo a la decisió i conveniència de cada director.

Al marge de les redaccions, també ha suspés en comprensió lectora perquè no ha entès res del que diu el Pacte Nacional per l'Educació, signat el 2006 pel seu propi germà. On està la participació d'alumnes i famílies? On estan els comproamisos i obligacions de l'escola concertada? On està l'equitat?

I això per no parlar de la última....una promoció especial de centres per a immigrants acabats d'arribar a meitat de curs. Li anàvem a posar un 2, però la junta d'avaluació ha decidit posar-li un zero per excloure i no saber integrar els seus companys.

80%, és possible!

He llegit en diversos blocs progressistes de les "espanyes" informació sobre el projecte 80%, que pretén generar un estat de mobilització social que ens permeti arribar al 80% de participació el 9 de març. És possible? Si més no, necessari. Hem de mobilitzar el nostre entorn, amics i familiars, hem de predicar la importància del vot. La importància de parlar, de decidir sobre el projecte de país que volem. Arribar al 80% de participació seria tot un exemple per als nostres polítics i per a tot el món. Hem de fer-ho possible.

Els bisbes no hi toquen

En els darrers dies hem pogut veure i sentir els deliris celestials de la cúria episcopal del país. Serà la inspiració de les cristianes festes que els ha fet reaccionar i parlar per posar en ordre un país que ha caigut en el pitjor dels possibles pecats: estar governat per l'esquerra.

I no s'han quedat curts aquests de les sotanes! Primer va sortir un (dic "un" perquè no sé quin càrrec ostenta en la seva "democràtica" jerarquia) dient que la homosexualitat era una cosa així com una malaltia. Però l'havia de dir més grossa encara i va justificar la pedrastia que practiquen alguns cures. I mentrestant, la justícia d'aquest país estava de braços plegats.... és evident que encara tenim dues vares de mesurar, i que alguns mantenen privilegis propis d'altres temps...

Uns dies més tard, com per celebrar el final d'any, la Conferència Episcopal va congregar milers i milers de persones, casposes i retrògrades totes elles, a la madrilenya plaça de Colón. Se suposava que era una missa, una missa per la família cristiana. No hi ha millor descripció que el titular del diari Público: "Missa de campanya, (electoral)". Doncs bé en aquesta espècie de miting cavernícola, la cúria eclesiàstica va tornar a permetre's el luxe de dir-nos que és el que ens convé. Per si haviem oblidat que ells tenen la veritat absoluta de la raó, i que la seva missió en el segle XXI és la de treure'ns de l'infern. Aquest infern de país que permet als homosxuals tenir els mateixos drets que tothom, aquest infern on ens permetem debatre sobre l'avortament, aquest país on les dones ja no són ciutadanes de segona. Van arribar a dir que per culpa d'aquestes coses s'aniquilaria la democràcia. Definitivament, no hi toquen.

I ahir, per fer-se perdonar, el senyor Blazquez, cap suprem d'aquesta púrria, va demanar als seus companys que no es fiquessin en política. Rodejat com està d'ultradretans, és l'únic que pot dir... que la culpa que el xiringuito els vagi malament no és ni de la dreta ni de l'esquerra... que ells solets han d'afrontar els problemes...

La gran pregunta és... com és que els bisbes blasfemen tant contra el govern? Cal recordar que, malauradament i a desgrat de molts, aquest ha estat l'executiu que més ha cedit davant aquesta colla d'impresentables. Ha pactat un sistema de finançament únic al món, ha permés que educació per la ciutadania no fos una assiganatura molesta, ha callat quan alguns han plantejat el debat de l'avortament... tot per tenir contents una sèrie de senyors que no representen a ningú. I això, per culpa d'un concordat pre-constitucional firmat amb aquella espècie de país que li diuen "Vaticà".

Només demano al Govern que no sigui sadomassoquista. Que no doni privilegis a aquells que més el castiguen. Que no es preocupi d'acontentar aquells que durant anys han callat davant les pitjors injustícies. Algun cop l'Esglèsia s'ha preocupat per si ens enfadavem pels seus actes? Doncs nosaltres igual! La sobirania del poble recau al Parlament i no a les parròquies. Tinguem present això perquè, a més, ells no hi toquen.

Cap de setmana madrileny!

Aquest cap de setmana prenadalenc l'he passat a Madrid. Bé, a Madrid, a la carretera i a les vies d'un lent tren estrella. Només arribar vaig decidir anar tot sol al museu del Prado i al Reina Sofia. L'experiència és única. No és que vulgui fer una apologia de l'autisme, de fet suposo que prefereixo que algú m'hagués acompanyat, però un cop davant d'obres com el Guernica...

Un cop finalitzada la part cultural vaig assistir a la clausura de l'assemblea de CANAE, el nostre referent a nivell estatal. Felicitar des d'aquí a l'amiga Ainhoa, reelegida presidenta, i com no agraïr el cap de setmana que hem pogut passar.

I no em queda res més que desitjar-vos a tots que acabeu de passar uns bons dies de festes.

Ni un pas enrere

Ahir vaig trobar aquesta imatge en un altre bloc. Crec que és una bona mostra de la campanya oculta de Rajoy i de les intencions que molts ens temem si aquest guanya les eleccions.

Federalisme, perquè no?

En els darrers mesos ha revifat amb força el debat identitàri. L'eix polític català sembla haver abandonat l'esquerra-dreta per passar de nou al sobiranista-espanyolista (si és que així el podem denominar). Crec que és un debat simplista però amb un rerefons complicat, que no es pot fonamentar en l'argument de veure qui atia amb més força una determinada bandera.

És evident que la qüestió territorial no s'ha tancat bé a l'estat espanyol, que queden aspectes per articular i resoldre definitivament. Sembla que portem així dècades i dècades i que la solució definitiva no arriba mai. Davant això, sempre han sorgit amb força els nacionalismes, ja siguin l'espanyol-centralista o els perifèrics. El primer vol consolidar-se com a hegemònic en tot el territori de l'estat, sense reconèixer cap altra identitat nacional, i el segon ha volgut el reconeixement dels seus trets distintius. És evident que ambdos plantejaments xoquen i porten a l'enfrontament, que és, en dfinitiva, el que ha passat en aquest estat. Davant l'interminable debat, l'interminable enfrontament i l'interminable incomprensió d'uns i altres, han resorgit amb força les aspiracions independentistes (acompanyades per ERC, EA, PNB i sembla que s'hi afegeix CiU) i les "màxime-centralistes", adoptades per personatges de la dreta de tota la vida i per la pseudo-esquerra o "gauche divine" del club de la capital.

En cap del dos "bàndols" són capaços d'entendre que pot existir un estat PLURI-NACIONAL, un estat amb més d'una identtitat nacional, com de fet és Espanya (amb 4 nacionalitats, 4 llengües...). Al meu entendre, articular això és possible. És possible el reconeixement mutuu, és possible l'enteniment de tots, és possible comprendre que en un estat poden conviure quatre nacions. Alguns m'acuseu d'utòpic, de romàntic o d'idealista. Alguns dieu que Espanya i tot el que hi porta a dins no es pot canviar, que no ens volen entendre. Però ho hem provat algun cop? Hem intentat articular algun cop un estat federal i asimètric? A mi em sembla que no. És cert que aquells que ho intentàren s'hi van quedar en l'intent. Per això no ho hem d'intenatar?

Com deia Rafael Campalans, política és pedagogia, i pedagogia és política. Potser que ho apliquessim i intentèssim d'una vegada per totes, crear un estat federal. Jo estic convençut que seria el millor per tots i totes.