La Casa Reial

Fa poc més d'una setmana, un jutge decidia segrestar la publicació de la revista satírica "El Jueves", ja que considerava que la caricatura dels prínceps d'Astúries ofenia la monarquia espanyola. La polèmica no ha estat poca, ja que la sentència judicial gira al voltant de la llibertat d'expressió, l'estat de la nostra democràcia, la intimitat i, fins i tot, els privilegis de la família reial.

No deixa de ser paradoxal que un DIBUIX dels prínceps sigui censurat i multat, mentre que la premsa color-rosa-podrit publica setmana rere setmana fotografies de la suposada intimitat dels personatges "famosos" del país. La mateixa setmana, les televisions públiques i privades es passaven diverses lleis i normatives "pel forro". Bon exemple és l'horari de protecció de menors, substituït dia si dia també pel morbo de la violència gratuïta. La vulneració de la llei per part del poderós lobby televisiu no importa al cavernícola jutge, no passa el mateix amb la revista "El Jueves", que per començar, jo crec que no ha passat el límit legislatiu.

Tornant al tema monàrquic, tinc l'esperança que la grisa sentència obri els ulls d'aquella majoria que encara veu en el Rei la legitimitat democràtica. Ja va sent hora que dita majoria entengui d'una vegada que el poder emana i recau en el poble, no en una família arribada al tron l'any 1714. Al marge de la discussió política sobre la monarquia o la República, i assumint que aquesta segona és difícil d'aconseguir, hauriem d'avançar cap a la igualtat real de tots els ciutadans/es. En aquest país la família reial és tractada encara amb una certa submissió i reverència. Quants insults, quantes agressions verbals, quantes ingúries ha sofert el president del Govern? Quantes han estat motiu d'una sentència judicial, d'un segrest? Si el tractament de la família reial fos aplicable a tothom (per exemple, la classe política) la COPE o Libertad Digital faria mesos que estarien tancades.

de la Família

Fa uns mesos, entitats que treballen temes d'infància, joventut o educació no formal, van fer la proposta de crear una nova regidoria a la ciutat de Barcelona: la Regidoria d'Infància i Joventut.
Aquest projecte anava encaminat a trencar la política tradicional que en aquest país es fa sobre la família i la seva concepció. En primer lloc perquè el el terme "família" ha evolucionat molt en els darrers anys, i en l'actualitat ha adquirit múltiples formes i dimensions. O és que aquesta paraula és patrimoni exclusiu de l'església? Jo suposo (i dic suposo perquè sinó estaria atemptant contra el poder diví) que les paraules tenen el valor que cada societat li dona en cada moment. I si volem fer efectiu aquest canvi, fan falta propostes com aquestes, que deixin de contemplar els infants (i en menor mesura els joves) com a simples subjectes usuaris d'una escola, sense drets reals.

En aquest sentit, un dia vam tenir un interessant debat: quin dret ha de prevaldre? el dret de l'infant a una educació de qualitat, o el dret de la família capritxosa a l'elecció de centre escolar? Jo crec que hauríem de fer-ne efectiu el primer. Per un altre costat, i tenint en compte quin model de societat volem construir, la participació i la implicació en l'entorn més pròxim s'hauria de treballar des de ben petits. Seguint en aquesta línia, s'ha d'abandonar la política clientelar que només contempla ajuts i prèstecs per a bolquers i cunes. Això és fer una política de família? Jo crec que no.

La proposta de creació de la nova Regidoria era un petit pas cap al desenvolupament d'una nova política familiar, que aposti per l'educació integral de totes les persones des de la seva infància. Era un pas més perquè cap família sigui més modèlica que una altra. Tots crèiem que una idea com aquesta era fàcilment assumible per l'esquerra, però, paradoxes de la vida, va arribar al plenari de l'Ajuntament a través d'una resolució conjunta de l'oposició conservadora (CiU, PP i ERC).

En un article anterior criticava la indefinició de l'esquerra i la falta d'un necessari debat al voltant de temes importants. Ara critico la covardia. La covardia de no trencar uns esquemes que sovint impedeixen la construcció de la nova societat igualitària i justa que defensem.

Setmana a Barcelona.

Diumenge 24 de juliol del 2007 tornava a Barcelona després d'haver passat una de les millors setmanes de l'any a Arsèguel, poble de l'Alt Urgell. Podia ser trist, però pensar que el proper cap de setmana hi tornarem...Dilluns 25, falten pocs minuts per les 11 del matí quan la meitat de Barcelona s'apaga. A casa meva (al barri del Guinardó, per si algú no ho tenia clar...) l'electricitat no tornaria fins a la 1 de la matinada. Hi ha moltes reflexions a fer, el què està clar és que la inversió i el manteniment de les elèctriques a la xarxa de la ciutat no ha sigut suficient. La tornada momentània a Barcelona m'ha connectat de nou amb la realitat. Piqué dimitit, el Jueves segrestat...etc. Sembla que els deliris de l'extrema dreta fan els seus efectes.

UPEC, primer dia: la indefinició de l'esquerra.

Avui ha tingut lloc la primera jornada de laUniversitat Progressista d'Estiu. Ahir, però, es va fer la inauguració a càrrec de Vicenç Navarro i Rosa Regàs, amb una conferència que portava per títol "Els reptes de l'esquerra en un món globalitzat". Doncs bé, la directora de la Biblioteca Nacional va apuntar com un dels reptes més importants la "unitat de l'esquerra". Entenem, unitat d'actuació i estratègia amb un discurs clar i definit, amb espai per a un imprescindible i necessari debat. L'esquerra, doncs, ha de plantejar uns objectius socials capaços de donar resposta a les inquietuds de tota la població.

El repte que plantejava Rosa Regàs serà difícil d'assolir. Avui, en la primera taula rodona sobre immigració i multiculturalitat ja s'ha vist la primera gran indefinició de l'esquerra europea. Parlem del tema de la "multiculturalitat" i el "laïcisme". Trobem dos grans blocs contraposats, que són els següents:

- La "interculturalitat" amb un suposat respecte: aquesta postura ha estat defensada pel diputat socialista Mohamed Chaib, fent-se portaveu de les reivindicacions i propostes d'organismes com el Consell Islàmic de Catalunya. Ha definit la "interculturalitat" com a model a desenvolupar a Catalunya, en contraposició a la "multiculturalitat" establerta a la resta de països europeus, i que tothom sap com ha acabat. Una interculturalitat basada en la convivència i el respecte cap a totes les cultures, valors, religions...Diguem-li com vulgueu, però aquí tenim el primer problema. Què entén l'esquerra com a CULTURA? On està el límit entre la religió i les costums socials? On està el límit entre el que diu la cultura i el que ha imposat una èlit? Són els drets universals part de la nostra Cultura? Cal un debat profund per definir tots aquests termes, i em torno a referir a l'escriptora Rosa Regàs quan ahir va dir: "quan el nacionalisme, la religió o les costums personals passen davant de les idees, es produeix el fonamentalisme". Mohamed Chaib veu obvi que de la mateixa manera que l'església catòlica rep subvencions públiques, així sigui amb la resta de confessions religioses. Jo veig més obvi que cap confessió religiosa rebi diners públics, i que les creences quedin reservades a l'àmbit estrictament privat.

- Laïcitat radical. Aquesta postura ha estat defensada pel president de la Fundació Ferrer i Guardia, en Jordi Serrano. Les seves opinions s'assemblen molt a les expressades habitualment per la pseudo-periodista Pilar Rahola o la feminista de la "vieja escuela" Lidia Falcón. El ponent ha defensat la prohibició del vel (i la resta d'elelments religiosos) de la vida pública, i ha criticat la doble barra de mesura que l'esquerra ha aplicat: una amb el catolicisme i una altra amb l'islamisme, segons ell, aquesta actitud demostra o "paternalisme ranci o racisme latent".

Els que em coneixen saben del meu ateïsme i del meu laicisme militant. Avui però, el debat ha donat per pensar, i he trobat que a l'AJEC tenim un buit ideològic sobre aquest tema. És conegut el nostre lema "escola pública, laica i de qualitat". Sempre ens hem referit a la laicitat com una crítica als privilegis de la Conferència Episcopal en matèria educativa, però davant la nova realitat, quina postura hem d'adoptar? Jo sincerament, no ho sé. Encara no tinc una posició definida sobre la prohibició del vel a les escoles. Crec però, que l'esquerra catalana ha de trobar un punt de trobada entre les dues postures, la del M. Chaib i la del J. Serrano. Una cosa tinc molt clara: la religió, qualsevol religió, ha de quedar reservada a l'àmbit privat, i cap ha de rebre subvencions públiques. La religió ha de sortir per sempre de l'escola, i no ha de tornar-hi mai, ni en forma catòlica ni en forma musulmana. La solució no és ampliar els "beneficis" o "privilegis" a totes les confessions, sinó equiparant-les totes al nivell que es mereixen.

de l'Escola d'Estiu 2007

Ara fa una setmana estavem preparant els darrers detalls de l'Escola d'Estiu 2007. El cap de setmana del 29 de juny a l'1 de juliol, ens vam reunir uns 70 ajequians a la casa de colònies Els Falcons, a Cornellana. Va ser la primera activitat gran del nou Secretariat Nacional escollit el 21 d'abril, i la meva primera Escola com a Secretari d'Organització, i amb tot el que això suposa: taxa 0% alcohol. A la pàgina web de l'AJEC podeu veure la galeria de fotografies. M'agradaria pensar que el missatge que voliem transmetre a la gent de les federacions va arribar com havia d'arribar, malgrat que estava camuflat en una complicada dinàmica sobre romans.
No en teniem prou amb la preparació de l'Escola, que el mateix divendres, poques hores abans de sortir amb l'autocar, vam reunir-nos l'Andreu i jo amb la Montse Ballarín, regidora d'Educació de BCN i el seu cap de gabinet, l'hortaguinardonerenc L.Fernando. Va ser una conversa força agradable, on vam poder expressar el nostre punt de vista sobre la participació jove i estudiantil a la ciutat. Vaig sortir amb la sensació d'haver aconseguit un resultat positiu, de que les nostres propostes sobre el dinamisme i la promoció dels processos participatius i de la implicació de la comunitat educativa, havien estat ben rebuts. Esperem que així sigui.

Orgull

Hi ha dies que podem estar orgullosos del nostre país. Orgullosos per ser la referència de la resta d'Europa.