El proper dimarts 29 de juliol, el Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya aprovarà el projecte de Llei d’Educació de Catalunya. Aquest fet arribarà després de mesos de debat entorn la nova norma, amb jornada de vaga i altres demostracions de força incloses per part de diversos sectors de la comunitat educativa. Convindria, però, posar en antecedents l’elaboració de la primera llei educativa del nostre país.
El 1980, Catalunya recuperava les seves institucions democràtiques i, amb elles es feu patent la llarga tradició pedagògica del nostre país. Moltes escoles fins al moment privades però amb una forta vocació democràtica i de país, passaren a formar part d’una important xarxa pública, que havia d’esdevenir referent de qualitat i ciutadania. Els 23 anys de Govern conservador en mans de CiU, potencià però l’escola privada mitjançant els anomenats concerts educatius, subvencions atorgades sense cap tipus de control a la majoria de centres de titularitat privada. En aquestes dos dècades (des de 1980 al 2003) s’arribaren a cometre autèntiques barbaritats, fins a tal punt que se subvencionaren centres de l’Opus caracteritzats per la segregació de sexes a les seves aules. Mítica per a la història quedarà la frase del President Pujol, dita en seu parlamentària, reconeixent que els seus Governs havien “fet trampes” en el repartiment dels concerts educatius.
Aquestes polítiques van suposar que més del 40% de l’alumnat del nostre país estigués escolaritzat en escoles concertades, generant així una xarxa dual i segregadora, que no ha ajudat gens a la cohesió social ni a la igualtat d’oportunitats. El 2003 suposà l’arribada del primer Govern d’esquerres a Catalunya. Aviat s’engegà un intens debat al voltant de la política educativa que desembocà en la signatura, el març del 2006, del Pacte Nacional per l’Educació, subscrit per la major part de la comunitat educativa. Aquell acord corresponsabilitzava (per primera vegada a la història!) a l’escola concertada en l’escolarització de l’alumnat immigrant, concentrat fins al moment (i en l’actualitat) a la xarxa pública. El Pacte establia una sèrie de millores. Superàvem per fi la dualització del sistema educatiu sota el Servei Públic d’Educació, integrat per les escoles públiques i concertades amb uns mateixos drets i unes mateixes responsabilitats. I el més important, el Pacte era l’embrió i el guió de la futura Llei d’Educació.
El mes de novembre, el conseller d’educació Ernest Maragall presentava les bases d’aquesta Llei. Aquest primer document no respectava ni la filosofia ni els acords del Pacte. Va treure’s de la màniga la gestió privada dels centres públics i concebia l’educació com una mercaderia. La seva tossuderia i la seva inhabilitat pel diàleg, acompanyades d’un equip que no parava de repetir mentides, van conduir la comunitat educativa a una multitudinària vaga el 14 de febrer. La mobilització es realitzà a contracorrent, davant una premsa que atiava contra mestres i estudiants dia sí dia també. Finalment, els insults cessaren aquell dimarts de febrer en què més de 60.000 persones vam omplir la Via Laietana de Barcelona.
A les poques setmanes, el conseller va presentar l’avantprojecte de Llei. Les seves pitjors intencions havien caigut de la proposta. La filosofia del Pacte quedava patent amb l’establiment de la corresponsabilitat de la concertada i la primacia de l’Administració Pública en la planificació i gestió del sistema educatiu. La patronal, acompanyada pels pares cristians i CiU, organitzà una paròdia amb l’entrega de més de 200.000 signatures al Departament.
La seva campanya ha tingut els seus efectes. Finalment, a una setmana de l’aprovació de l’avantprojecte per part del Govern, el Departament ha cedit. Ha trencat el Pacte. Ha estripat el Servei Públic d’Educació i l’ha substituït pel Servei Educatiu d’Interès Públic. Ha eliminat els percentatges màxims d’alumnat immigrant per centre. Ha rebaixat la responsabilitat de l’Administració Pública en la planificació de l’oferta educativa. Ha concedit a la privada concertada el que ni Convergència es va atrevir a donar. Ha establert en un projecte legislatiu la segregació social com a principi bàsic.
El proper divendres, a quatre dies de l’aprovació del projecte, diverses entitats que vam firmar el Pacte, farem pública una declaració. Tot per seguir dient ben alt i ben fort, que nosaltres encara creiem en l’escola pública com a motor de canvi social, com a garantia de cohesió, igualtat i justícia.
El 1980, Catalunya recuperava les seves institucions democràtiques i, amb elles es feu patent la llarga tradició pedagògica del nostre país. Moltes escoles fins al moment privades però amb una forta vocació democràtica i de país, passaren a formar part d’una important xarxa pública, que havia d’esdevenir referent de qualitat i ciutadania. Els 23 anys de Govern conservador en mans de CiU, potencià però l’escola privada mitjançant els anomenats concerts educatius, subvencions atorgades sense cap tipus de control a la majoria de centres de titularitat privada. En aquestes dos dècades (des de 1980 al 2003) s’arribaren a cometre autèntiques barbaritats, fins a tal punt que se subvencionaren centres de l’Opus caracteritzats per la segregació de sexes a les seves aules. Mítica per a la història quedarà la frase del President Pujol, dita en seu parlamentària, reconeixent que els seus Governs havien “fet trampes” en el repartiment dels concerts educatius.
Aquestes polítiques van suposar que més del 40% de l’alumnat del nostre país estigués escolaritzat en escoles concertades, generant així una xarxa dual i segregadora, que no ha ajudat gens a la cohesió social ni a la igualtat d’oportunitats. El 2003 suposà l’arribada del primer Govern d’esquerres a Catalunya. Aviat s’engegà un intens debat al voltant de la política educativa que desembocà en la signatura, el març del 2006, del Pacte Nacional per l’Educació, subscrit per la major part de la comunitat educativa. Aquell acord corresponsabilitzava (per primera vegada a la història!) a l’escola concertada en l’escolarització de l’alumnat immigrant, concentrat fins al moment (i en l’actualitat) a la xarxa pública. El Pacte establia una sèrie de millores. Superàvem per fi la dualització del sistema educatiu sota el Servei Públic d’Educació, integrat per les escoles públiques i concertades amb uns mateixos drets i unes mateixes responsabilitats. I el més important, el Pacte era l’embrió i el guió de la futura Llei d’Educació.
El mes de novembre, el conseller d’educació Ernest Maragall presentava les bases d’aquesta Llei. Aquest primer document no respectava ni la filosofia ni els acords del Pacte. Va treure’s de la màniga la gestió privada dels centres públics i concebia l’educació com una mercaderia. La seva tossuderia i la seva inhabilitat pel diàleg, acompanyades d’un equip que no parava de repetir mentides, van conduir la comunitat educativa a una multitudinària vaga el 14 de febrer. La mobilització es realitzà a contracorrent, davant una premsa que atiava contra mestres i estudiants dia sí dia també. Finalment, els insults cessaren aquell dimarts de febrer en què més de 60.000 persones vam omplir la Via Laietana de Barcelona.
A les poques setmanes, el conseller va presentar l’avantprojecte de Llei. Les seves pitjors intencions havien caigut de la proposta. La filosofia del Pacte quedava patent amb l’establiment de la corresponsabilitat de la concertada i la primacia de l’Administració Pública en la planificació i gestió del sistema educatiu. La patronal, acompanyada pels pares cristians i CiU, organitzà una paròdia amb l’entrega de més de 200.000 signatures al Departament.
La seva campanya ha tingut els seus efectes. Finalment, a una setmana de l’aprovació de l’avantprojecte per part del Govern, el Departament ha cedit. Ha trencat el Pacte. Ha estripat el Servei Públic d’Educació i l’ha substituït pel Servei Educatiu d’Interès Públic. Ha eliminat els percentatges màxims d’alumnat immigrant per centre. Ha rebaixat la responsabilitat de l’Administració Pública en la planificació de l’oferta educativa. Ha concedit a la privada concertada el que ni Convergència es va atrevir a donar. Ha establert en un projecte legislatiu la segregació social com a principi bàsic.
El proper divendres, a quatre dies de l’aprovació del projecte, diverses entitats que vam firmar el Pacte, farem pública una declaració. Tot per seguir dient ben alt i ben fort, que nosaltres encara creiem en l’escola pública com a motor de canvi social, com a garantia de cohesió, igualtat i justícia.
