Escric aquestes paraules al final del que diuen que ha estat un gran dia. Un gran dia pel nostre país, al que el seu Parlament ha aprovat la primera Llei d’Educació en 30 anys de democràcia. Potser ha estat un gran dia, però ho podria haver estat més. Tinc una estranya sensació agredolça, d’aquelles difícils d’explicar, en les que la racionalitat es barreja amb els sentiments, les idees i allò més de dins. I és que en aquest mes de juliol ja farà quatre anys que milito en la meva organització, l’AJEC. En tot aquest temps, he viscut molt de prop tres processos crucials per al nostre sistema educatiu: la LOE, el Pacte Nacional per l’Educació i la LEC. I és precisament aquest últim procés, el de la LEC, al que avui hi hem posat punt i seguit. Ni jo ni la meva entitat volíem aquest final.
Avui, des de la tribuna de convidats del Parlament he anat sentit tots i cadascun dels diputats i diputades que han treballat la Llei. Discurs rere discurs, felicitacions rere felicitacions, he anat refent els darrers dos anys. Era 15 de novembre del 2007, el dia que, precisament, feia 18 anys, el dia que el conseller Ernest Maragall ens presentava l’anomenat “Document de Bases de la Llei”, una espècie de full de ruta d’aquells que alguns polítics es treuen de la màniga. Va ser una reunió estranya, de la qual vam sortir amb la sensació que alguna cosa no anava bé i podia anar molt pitjor. I efectivament, així va ser.
Doncs de tot això, de tot el que ha passat entre aquell 15 de novembre i aquest 1 de juliol, he estat pensant mentre escoltava els diputats i diputades. Ha introduït la sessió el mateix Maragall, en un to conciliador, gairebé impropi d’un conseller que ens ha despreciat tots els cops que ens hi hem reunit. Agraeixo el to i les seves paraules, però arriben tard i estan buides de contingut.
L’ha seguit la senyora Irene Rigau, ex-consellera i diputada convergent que ha arrencat del PSC i ERC l’acord que ha permès “l’àmplia majoria” de la Llei. Per no trencar la tradició, només començar la seva intervenció ha citat el mossèn Baldiri Reixac, segons ella tot un “modernitzador”. Les seves paraules han estat plenes d’apel·lacions al país i a l’esforç en un discurs típicament convergent. Mentre parlava he lamentat profundament el pacte que sustenta la LEC i he recordat aquella tarda de febrer, quan vaig haver d’enfrontar-me amb ella durant la compareixença de l’AJEC al Parlament. La presidenta de la comissió, fins i tot, la va cridar a l’ordre!
La següent intervenció ha estat la del diputat socialista Daniel Font. Un discurs emotiu, intens i ple de bones intencions. Una llàstima. He recordat les converses mantingudes amb ell (algunes bastant llargues) sobre la Llei, sobre els límits vermells que no podíem passar. I ho he lamentat. Ho he lamentat perquè finalment els ha traspassat, ell i tot el seu grup parlamentari. El Dani ha estat, durant aquests mesos, un brillant parlamentari. Ell ha estat qui ha assegurat la interlocució entre el PSC i les entitats de la comunitat educativa després dels mals tràngols passats amb l’Ernest. Malauradament, tot el seu esforç no es correspon amb el resultat final d’una Llei que ha pactat (o li han fet pactar) amb la CiU d’Irene Rigau.
Parla en Josep M. Freixanet, d’Esquerra Republicana. El país. La llengua. La cultura. Les tradicions. Més del de sempre. I el vot favorable a una LEC que assegura la immersió lingüística i el model educatiu en català. Un diputat apassionat, dels que creu en l’escola i la defensa, que contrasta amb l’evolució que ha patit en els darrers mesos. Del sí a tot que ens deia a la comunitat educativa a la justificació de l’injustificable. I també ho lamento. Ho lamento per la bona gestió que Esquerra va fer al capdavant del Departament d’Educació, liderant el Pacte Nacional per l’Educació que la Llei no ha estat capaç de recollir. Per cert, a l’hemicicle hi havia l’ex-consellera que ho va fer possible, la Marta Cid, ara diputada.
(sobre el PP i Ciutadans prefereixo no comentar res)
La penúltima intervenció correspon a la Dolors Camats, d’Iniciativa. Excel·lent discurs. M’he sentit identificat amb gairebé tot el que ha dit. Referint-se a la segregació subvencionada, ha etzibat als diputats socialistes: “fins i tot la seva gent diu que hi està en contra amb un vídeo”. El vídeo, una de les qüestions més emocionants que hem fet al llarg del procés. Era de rebut que se’n parlés a la cambra! I ha estat gràcies a aquesta diputada, brillant parlamentària. Ella ha fet pròpies la majoria de les esmenes que vam presentar al llarg dels darrers mesos. Ensenya una foto dels signants del Pacte. Parla d’oportunitat perduda.
Comencen les votacions.
No han hagut sorpreses.
Aplaudiments dels grups majoritaris i, curiosament, dels representants de la patronal de la concertada i els pares “lliures” (ultra catòlics).
Segueixo a la tribuna, m’aixeco, però no aplaudeixo. Comparteixo aquest moment amb gent com el Ricard Aymerich, el Walter Garcia, la Montse Ros, la Roser Font o el Pere Farriol. Gent amb la que hem estat al llarg de tots aquests mesos, discutint, presentant esmenes conjuntes en nom de la comunitat eductiva de l’escola pública, organitzant mogudes diverses. Però sobretot aprenent. Aprenent molt.
Ja està tot dat i beneït. Com deia, una oportunitat perduda.
No ho he amagat en cap moment ni ho amagaré ara. Estic decebut amb el partit amb el que simpatitzo. Volíem una LEC valenta que ens permetés consolidar una única xarxa educativa. Amb els mateixos drets les mateixes obligacions. I això es fa amb instruments que ho permetin que, ara per ara, estan absents de la Llei. He sentit als dirigents del Partit Socialista dient que és un gran pas endavant, que “ens dóna eines” i no sé quantes coses més. Però en cap moment, en cap, han estat capaços d’explicar quines són aquestes “eines” i els passos tan importants que faran les nostres escoles i instituts. Ho tapen amb un discurs socialdemòcrata molt bonic, que comparteixo plenament, ple de referències a la igualtat i la redistribució. Però, repeteixo, on són els instruments que ho han de permetre? Les lleis tenen ideologia, aquesta també. Us asseguro que socialdemòcrata no és.
