Fa uns mesos, entitats que treballen temes d'infància, joventut o educació no formal, van fer la proposta de crear una nova regidoria a la ciutat de Barcelona: la Regidoria d'Infància i Joventut.
Aquest projecte anava encaminat a trencar la política tradicional que en aquest país es fa sobre la família i la seva concepció. En primer lloc perquè el el terme "família" ha evolucionat molt en els darrers anys, i en l'actualitat ha adquirit múltiples formes i dimensions. O és que aquesta paraula és patrimoni exclusiu de l'església? Jo suposo (i dic suposo perquè sinó estaria atemptant contra el poder diví) que les paraules tenen el valor que cada societat li dona en cada moment. I si volem fer efectiu aquest canvi, fan falta propostes com aquestes, que deixin de contemplar els infants (i en menor mesura els joves) com a simples subjectes usuaris d'una escola, sense drets reals.
En aquest sentit, un dia vam tenir un interessant debat: quin dret ha de prevaldre? el dret de l'infant a una educació de qualitat, o el dret de la família capritxosa a l'elecció de centre escolar? Jo crec que hauríem de fer-ne efectiu el primer. Per un altre costat, i tenint en compte quin model de societat volem construir, la participació i la implicació en l'entorn més pròxim s'hauria de treballar des de ben petits. Seguint en aquesta línia, s'ha d'abandonar la política clientelar que només contempla ajuts i prèstecs per a bolquers i cunes. Això és fer una política de família? Jo crec que no.
La proposta de creació de la nova Regidoria era un petit pas cap al desenvolupament d'una nova política familiar, que aposti per l'educació integral de totes les persones des de la seva infància. Era un pas més perquè cap família sigui més modèlica que una altra. Tots crèiem que una idea com aquesta era fàcilment assumible per l'esquerra, però, paradoxes de la vida, va arribar al plenari de l'Ajuntament a través d'una resolució conjunta de l'oposició conservadora (CiU, PP i ERC).
En un article anterior criticava la indefinició de l'esquerra i la falta d'un necessari debat al voltant de temes importants. Ara critico la covardia. La covardia de no trencar uns esquemes que sovint impedeixen la construcció de la nova societat igualitària i justa que defensem.
Aquest projecte anava encaminat a trencar la política tradicional que en aquest país es fa sobre la família i la seva concepció. En primer lloc perquè el el terme "família" ha evolucionat molt en els darrers anys, i en l'actualitat ha adquirit múltiples formes i dimensions. O és que aquesta paraula és patrimoni exclusiu de l'església? Jo suposo (i dic suposo perquè sinó estaria atemptant contra el poder diví) que les paraules tenen el valor que cada societat li dona en cada moment. I si volem fer efectiu aquest canvi, fan falta propostes com aquestes, que deixin de contemplar els infants (i en menor mesura els joves) com a simples subjectes usuaris d'una escola, sense drets reals.
En aquest sentit, un dia vam tenir un interessant debat: quin dret ha de prevaldre? el dret de l'infant a una educació de qualitat, o el dret de la família capritxosa a l'elecció de centre escolar? Jo crec que hauríem de fer-ne efectiu el primer. Per un altre costat, i tenint en compte quin model de societat volem construir, la participació i la implicació en l'entorn més pròxim s'hauria de treballar des de ben petits. Seguint en aquesta línia, s'ha d'abandonar la política clientelar que només contempla ajuts i prèstecs per a bolquers i cunes. Això és fer una política de família? Jo crec que no.
La proposta de creació de la nova Regidoria era un petit pas cap al desenvolupament d'una nova política familiar, que aposti per l'educació integral de totes les persones des de la seva infància. Era un pas més perquè cap família sigui més modèlica que una altra. Tots crèiem que una idea com aquesta era fàcilment assumible per l'esquerra, però, paradoxes de la vida, va arribar al plenari de l'Ajuntament a través d'una resolució conjunta de l'oposició conservadora (CiU, PP i ERC).
En un article anterior criticava la indefinició de l'esquerra i la falta d'un necessari debat al voltant de temes importants. Ara critico la covardia. La covardia de no trencar uns esquemes que sovint impedeixen la construcció de la nova societat igualitària i justa que defensem.
2 comentarios:
la Família, gran tema.
Els drets dels menors vs els dels majors, grandiós tema.
És una putada (o no), però som el que som per culpa dels nostres pares. I si tinguessim uns pares fills de putes (potser els tenim), seriem fills de puta (potser ho som).
Si la vida fos més llarga, l'educació més ràpida, el percentatge de temps que els pares ens tenen subordinats seria menor. I seriem més lliures, més independens. Més Nosaltres. Menys els nostres pares.
Per això estudio Bio hahahahahaha
Què %&$6* que ets, quan m'has dit: mira el blog.
He dit, visca, ha canviat de color el fons!
Entro i veig que havies actualitzat....
La entrada molt bona, però el fons negre ho tira tot per terre.
PXFB (Plataforma Per Fons Blanc)
...la verdad necesitaría más información para formularme una opinión...
....se mezclan dos temas...
Publicar un comentario