En els darrers dies hem pogut veure i sentir els deliris celestials de la cúria episcopal del país. Serà la inspiració de les cristianes festes que els ha fet reaccionar i parlar per posar en ordre un país que ha caigut en el pitjor dels possibles pecats: estar governat per l'esquerra.
I no s'han quedat curts aquests de les sotanes! Primer va sortir un (dic "un" perquè no sé quin càrrec ostenta en la seva "democràtica" jerarquia) dient que la homosexualitat era una cosa així com una malaltia. Però l'havia de dir més grossa encara i va justificar la pedrastia que practiquen alguns cures. I mentrestant, la justícia d'aquest país estava de braços plegats.... és evident que encara tenim dues vares de mesurar, i que alguns mantenen privilegis propis d'altres temps...
Uns dies més tard, com per celebrar el final d'any, la Conferència Episcopal va congregar milers i milers de persones, casposes i retrògrades totes elles, a la madrilenya plaça de Colón. Se suposava que era una missa, una missa per la família cristiana. No hi ha millor descripció que el titular del diari Público: "Missa de campanya, (electoral)". Doncs bé en aquesta espècie de miting cavernícola, la cúria eclesiàstica va tornar a permetre's el luxe de dir-nos que és el que ens convé. Per si haviem oblidat que ells tenen la veritat absoluta de la raó, i que la seva missió en el segle XXI és la de treure'ns de l'infern. Aquest infern de país que permet als homosxuals tenir els mateixos drets que tothom, aquest infern on ens permetem debatre sobre l'avortament, aquest país on les dones ja no són ciutadanes de segona. Van arribar a dir que per culpa d'aquestes coses s'aniquilaria la democràcia. Definitivament, no hi toquen.
I ahir, per fer-se perdonar, el senyor Blazquez, cap suprem d'aquesta púrria, va demanar als seus companys que no es fiquessin en política. Rodejat com està d'ultradretans, és l'únic que pot dir... que la culpa que el xiringuito els vagi malament no és ni de la dreta ni de l'esquerra... que ells solets han d'afrontar els problemes...
La gran pregunta és... com és que els bisbes blasfemen tant contra el govern? Cal recordar que, malauradament i a desgrat de molts, aquest ha estat l'executiu que més ha cedit davant aquesta colla d'impresentables. Ha pactat un sistema de finançament únic al món, ha permés que educació per la ciutadania no fos una assiganatura molesta, ha callat quan alguns han plantejat el debat de l'avortament... tot per tenir contents una sèrie de senyors que no representen a ningú. I això, per culpa d'un concordat pre-constitucional firmat amb aquella espècie de país que li diuen "Vaticà".
Només demano al Govern que no sigui sadomassoquista. Que no doni privilegis a aquells que més el castiguen. Que no es preocupi d'acontentar aquells que durant anys han callat davant les pitjors injustícies. Algun cop l'Esglèsia s'ha preocupat per si ens enfadavem pels seus actes? Doncs nosaltres igual! La sobirania del poble recau al Parlament i no a les parròquies. Tinguem present això perquè, a més, ells no hi toquen.
El conseller d'Educació Ernest Maragall no n'aprén. En els darrers mesos ha suspés de manera reiterada totes les redaccions presentades, i entre elles podem destacar el document de bases de la Llei d'Educació, amb una qualificació que amb prou feines arriba al 2. I això li passa per no escoltar. Només parla i no escolta. S'ha aficionat a les conferències i ha deixat de banda els debats, la reflexió col·lectiva i la deliveració amb la comunitat educativa.
