Escric aquestes paraules al final del que diuen que ha estat un gran dia. Un gran dia pel nostre país, al que el seu Parlament ha aprovat la primera Llei d’Educació en 30 anys de democràcia. Potser ha estat un gran dia, però ho podria haver estat més. Tinc una estranya sensació agredolça, d’aquelles difícils d’explicar, en les que la racionalitat es barreja amb els sentiments, les idees i allò més de dins. I és que en aquest mes de juliol ja farà quatre anys que milito en la meva organització, l’AJEC. En tot aquest temps, he viscut molt de prop tres processos crucials per al nostre sistema educatiu: la LOE, el Pacte Nacional per l’Educació i la LEC. I és precisament aquest últim procés, el de la LEC, al que avui hi hem posat punt i seguit. Ni jo ni la meva entitat volíem aquest final.
Avui, des de la tribuna de convidats del Parlament he anat sentit tots i cadascun dels diputats i diputades que han treballat la Llei. Discurs rere discurs, felicitacions rere felicitacions, he anat refent els darrers dos anys. Era 15 de novembre del 2007, el dia que, precisament, feia 18 anys, el dia que el conseller Ernest Maragall ens presentava l’anomenat “Document de Bases de la Llei”, una espècie de full de ruta d’aquells que alguns polítics es treuen de la màniga. Va ser una reunió estranya, de la qual vam sortir amb la sensació que alguna cosa no anava bé i podia anar molt pitjor. I efectivament, així va ser.
Doncs de tot això, de tot el que ha passat entre aquell 15 de novembre i aquest 1 de juliol, he estat pensant mentre escoltava els diputats i diputades. Ha introduït la sessió el mateix Maragall, en un to conciliador, gairebé impropi d’un conseller que ens ha despreciat tots els cops que ens hi hem reunit. Agraeixo el to i les seves paraules, però arriben tard i estan buides de contingut.
L’ha seguit la senyora Irene Rigau, ex-consellera i diputada convergent que ha arrencat del PSC i ERC l’acord que ha permès “l’àmplia majoria” de la Llei. Per no trencar la tradició, només començar la seva intervenció ha citat el mossèn Baldiri Reixac, segons ella tot un “modernitzador”. Les seves paraules han estat plenes d’apel·lacions al país i a l’esforç en un discurs típicament convergent. Mentre parlava he lamentat profundament el pacte que sustenta la LEC i he recordat aquella tarda de febrer, quan vaig haver d’enfrontar-me amb ella durant la compareixença de l’AJEC al Parlament. La presidenta de la comissió, fins i tot, la va cridar a l’ordre!
La següent intervenció ha estat la del diputat socialista Daniel Font. Un discurs emotiu, intens i ple de bones intencions. Una llàstima. He recordat les converses mantingudes amb ell (algunes bastant llargues) sobre la Llei, sobre els límits vermells que no podíem passar. I ho he lamentat. Ho he lamentat perquè finalment els ha traspassat, ell i tot el seu grup parlamentari. El Dani ha estat, durant aquests mesos, un brillant parlamentari. Ell ha estat qui ha assegurat la interlocució entre el PSC i les entitats de la comunitat educativa després dels mals tràngols passats amb l’Ernest. Malauradament, tot el seu esforç no es correspon amb el resultat final d’una Llei que ha pactat (o li han fet pactar) amb la CiU d’Irene Rigau.
Parla en Josep M. Freixanet, d’Esquerra Republicana. El país. La llengua. La cultura. Les tradicions. Més del de sempre. I el vot favorable a una LEC que assegura la immersió lingüística i el model educatiu en català. Un diputat apassionat, dels que creu en l’escola i la defensa, que contrasta amb l’evolució que ha patit en els darrers mesos. Del sí a tot que ens deia a la comunitat educativa a la justificació de l’injustificable. I també ho lamento. Ho lamento per la bona gestió que Esquerra va fer al capdavant del Departament d’Educació, liderant el Pacte Nacional per l’Educació que la Llei no ha estat capaç de recollir. Per cert, a l’hemicicle hi havia l’ex-consellera que ho va fer possible, la Marta Cid, ara diputada.
(sobre el PP i Ciutadans prefereixo no comentar res)
La penúltima intervenció correspon a la Dolors Camats, d’Iniciativa. Excel·lent discurs. M’he sentit identificat amb gairebé tot el que ha dit. Referint-se a la segregació subvencionada, ha etzibat als diputats socialistes: “fins i tot la seva gent diu que hi està en contra amb un vídeo”. El vídeo, una de les qüestions més emocionants que hem fet al llarg del procés. Era de rebut que se’n parlés a la cambra! I ha estat gràcies a aquesta diputada, brillant parlamentària. Ella ha fet pròpies la majoria de les esmenes que vam presentar al llarg dels darrers mesos. Ensenya una foto dels signants del Pacte. Parla d’oportunitat perduda.
Comencen les votacions.
No han hagut sorpreses.
Aplaudiments dels grups majoritaris i, curiosament, dels representants de la patronal de la concertada i els pares “lliures” (ultra catòlics).
Segueixo a la tribuna, m’aixeco, però no aplaudeixo. Comparteixo aquest moment amb gent com el Ricard Aymerich, el Walter Garcia, la Montse Ros, la Roser Font o el Pere Farriol. Gent amb la que hem estat al llarg de tots aquests mesos, discutint, presentant esmenes conjuntes en nom de la comunitat eductiva de l’escola pública, organitzant mogudes diverses. Però sobretot aprenent. Aprenent molt.
Ja està tot dat i beneït. Com deia, una oportunitat perduda.
No ho he amagat en cap moment ni ho amagaré ara. Estic decebut amb el partit amb el que simpatitzo. Volíem una LEC valenta que ens permetés consolidar una única xarxa educativa. Amb els mateixos drets les mateixes obligacions. I això es fa amb instruments que ho permetin que, ara per ara, estan absents de la Llei. He sentit als dirigents del Partit Socialista dient que és un gran pas endavant, que “ens dóna eines” i no sé quantes coses més. Però en cap moment, en cap, han estat capaços d’explicar quines són aquestes “eines” i els passos tan importants que faran les nostres escoles i instituts. Ho tapen amb un discurs socialdemòcrata molt bonic, que comparteixo plenament, ple de referències a la igualtat i la redistribució. Però, repeteixo, on són els instruments que ho han de permetre? Les lleis tenen ideologia, aquesta també. Us asseguro que socialdemòcrata no és.
Aquesta darrera setmana, una polèmica ha colpejat els diaris, les ràdios i les televisions. Una polèmica al marge del finançament, l’Estatut o el llibre que el senyor Rajoy va comprar el dia de St. Jordi. Una polèmica que ens fa témer el pitjor, que ens situa al llindar del ridícul més absolut com a nació.
Catalunya. Aquell país avançat que es permet anar per Espanya donant lliçons, per Europa explicant històries i pel món relatant fàbules fantàstiques. Aquell país que constantment es vol situar com exemple de terra de progrés, de terra d’acollida, de terra de justícia. Sí, aquell país que aixeca el cap i diu que el seu segell és la modernitat, que renega de les fórmules més ràncies de govern i teoritza sobre la seva constitució com l’Estat més democràtic i avançat del món.
Catalunya podrà seguir subvencionant amb diners públics escoles que segreguen el seu alumnat en funció del sexe.
Però després, amics i amigues, seguirem aixecant la vista, mirant per sobre les espatlles i dirigint-nos a la resta d’Espanya com un poble incomprès per la seva superioritat intel·lectual. Quina llàstima que el poder legislatiu d’aquest país nostre, ens faci fer un ridícul tant escandalós.
És evident que no era el pacte que jo preferia. És evident que mai voldré que la dreta conservadora condicioni el govern d'un país.
Però també és evident que ningú es pot erigir en líder natural d'un país. Es pensen que en són els propietaris, obviant que la sobirania del poble recau en el Parlament i no en les essències pures que pensen portar a la seva sang.
Sr. Ibarretxe, deixi de repartir carnets de bon patriota.
Aquesta d'avui és la infinita guerra que protagonitza l'Estat d'Israel. La comunitat internacional ha de plantejar-se què fer amb aquest país paranoic, presoner dels seus deliris divins i barallat amb tots els seus veïns. Fins ara, mai m'havia plantejat una possibilitat similar, però me n'adono que la destrucció de l'Estat d'Israel podria ser una de les solucions.
En primer lloc hem de preguntar-nos on rau l'origen del conflicte. És aquí on hi ha una de les majors confusions. El conflicte no comença arran de les segona Guerra Mundial, l'horror nazi i la bondat dels països aliats. L'emigració jueva cap a Palestina comença 30 anys abans, després que el moviment sionista decidís amb una determinació pròpia de manicomi que el seu lloc natural per viure era Terra Santa. No només per viure, sinó per crear-hi una pàtria jueva. És a dir, que propugnaven la creació d'un nou Estat amb la religió com a base.
L'emigració jueva s'aguditzà amb l'Holocaust i la persecució que van patir a mitja Europa. Persecució, que ningú va denunciar. Quan l'horror va ser descobert, el sentiment de culpabilitat era tan fort que les principals potències van deixar fer al moviment sionista. Cal dir, però, que els britànics ja havien detectat que l'arribada massiva de jueus a Palestina podia derivar en un greu conflicte amb els àrabs que hi vivien. Davant aquesta situació, la recent creada Organització per les Nacions Unides va decidir en una de les seves primeres resolucions una divisió del territori de Palestina en dos Estats: un de jueu i un altre d'àrab. Mesos després, amb la declaració d'independència d'Israel encapçalada per David Ben Gurion, el nou estat jueu ja va violar aquesta resolució. És a partir d'aquest moment que Israel inicia la seva artificial existència basada i fonamentada en el conflicte permanent amb els països àrabs i la població palestina.
Molta gent m'ha sentit dir que Israel em fascinava. Em fascinava la ràpida creació d'un nou Estat i, a més, que aquest es convertís en pocs anys en un dels països més avançats del món. Ara, Israel ha deixat de fascinar-me. Ha deixat d'agradar-me. Israel no pot ser considerat un país democràtic. La seva creació és, per si sola, antagònica als principis liberals. Israel en fonamenta en Déu, en el fonamentalisme religiós i en la incapacitat d'uns quants fanàtics per conviure amb els altres. Cap país del món que es consideri liberal i democràtic fonamenta la seva existència en Déu. I quina existència! Basada en la superioritat davant els altres, en creure (i és que ho creuen realment!!) que són el poble escollit per Déu. Això, no pot ser mai el fonament d'un país democràtic.
Però s'ha de reconèixer una cosa. Israel i el poble jueu han aconseguit traslladar la seva autoproclamada superioritat divina a una superioritat tècnica i material en molts àmbits davant la resta del món, aconseguida per la seva tenacitat més pròpia d'una congregació fanàtica que d' una societat racional. Així, Israel ha aconseguit esdevenir l'Estat invencible, superior en tots els àmbits. El país de la regió amb una extensió més petita capaç de vèncer guerra rere guerra a tots i cadascun dels seus veïns. Veïns, cal remarcar, inferiors pel simple fet de ser àrabs. Però sincerament, ha de ser molt trist i, alhora molt dur per als seus ciutadans, aguantar la pròpia existència en el conflicte religiós i en la guerra constant.
Israel. El gran somni. La gran democràcia. Això deien alguns. Una gran productora de por. Por i terror per als seus veïns. Però també per als seus propis ciutadans, que viuen en una paranoia constant fabricada per una confabulació perfecta del govern, l'exèrcit, l'ortodoxia religiosa i els poders fàctics. Una paranoia, en la que també han tingut un paper important determinades organitzacions islamistes, amb un comportament similar i una bogeria religiosa molt semblant a la de l'Estat jueu. Potser aquí és un rau la clau del problema.
Israel no és viable. Com tampoc ho és cap Estat que es fonamenti en la religió i que convidi els seus fel·ligresos a ocupar unes parcel·les de terra amb l'objectiu de crear una pàtria nova. Això és el que han fet els jueus. Vinguts d'arreu del món. De tots els països. Obligats a parlar hebreu. Obligats a fer el servei militar. On s'ha vist que un Estat es basi en l'únic criteri de la voluntat divina per sobre de qüestions racionals com el territori, la societat o els trets culturals? On país amb aquestes característiques no és el més desitjable.
Arribats a aquest punt, només queda concloure que una de les possibles solucions al conflicte és la destrucció de l'Estat d'Israel. Que algú m'expliqui quin problema hi hauria si els jueus visquessin dispersats arreu del món. No han acollit els països europeus onades migratòries amb persones de diferents cultures i religions? Com a laic convençut que sóc, no sé veure el problema d'una societat multireligiosa formada per ciutadans cultes, formats i crítics. Tant Israel com els seus països veïns no són això. Són societats fanàtiques.
Només he analitzat una de les qüestions del conflicte, que al meu entendre és la més rellevant. L'existència de l'Estat d'Israel. La seva creació va ser equivocada. I la seva existència al llarg d'aquests anys no ha fet més que corroborar-ho. Israel no hauria d'existir.
