sábado, 10 de enero de 2009

Què fem amb Israel?

Aquesta d'avui és la infinita guerra que protagonitza l'Estat d'Israel. La comunitat internacional ha de plantejar-se què fer amb aquest país paranoic, presoner dels seus deliris divins i barallat amb tots els seus veïns. Fins ara, mai m'havia plantejat una possibilitat similar, però me n'adono que la destrucció de l'Estat d'Israel podria ser una de les solucions.
En primer lloc hem de preguntar-nos on rau l'origen del conflicte. És aquí on hi ha una de les majors confusions. El conflicte no comença arran de les segona Guerra Mundial, l'horror nazi i la bondat dels països aliats. L'emigració jueva cap a Palestina comença 30 anys abans, després que el moviment sionista decidís amb una determinació pròpia de manicomi que el seu lloc natural per viure era Terra Santa. No només per viure, sinó per crear-hi una pàtria jueva. És a dir, que propugnaven la creació d'un nou Estat amb la religió com a base.
L'emigració jueva s'aguditzà amb l'Holocaust i la persecució que van patir a mitja Europa. Persecució, que ningú va denunciar. Quan l'horror va ser descobert, el sentiment de culpabilitat era tan fort que les principals potències van deixar fer al moviment sionista. Cal dir, però, que els britànics ja havien detectat que l'arribada massiva de jueus a Palestina podia derivar en un greu conflicte amb els àrabs que hi vivien. Davant aquesta situació, la recent creada Organització per les Nacions Unides va decidir en una de les seves primeres resolucions una divisió del territori de Palestina en dos Estats: un de jueu i un altre d'àrab. Mesos després, amb la declaració d'independència d'Israel encapçalada per David Ben Gurion, el nou estat jueu ja va violar aquesta resolució. És a partir d'aquest moment que Israel inicia la seva artificial existència basada i fonamentada en el conflicte permanent amb els països àrabs i la població palestina.
Molta gent m'ha sentit dir que Israel em fascinava. Em fascinava la ràpida creació d'un nou Estat i, a més, que aquest es convertís en pocs anys en un dels països més avançats del món. Ara, Israel ha deixat de fascinar-me. Ha deixat d'agradar-me. Israel no pot ser considerat un país democràtic. La seva creació és, per si sola, antagònica als principis liberals. Israel en fonamenta en Déu, en el fonamentalisme religiós i en la incapacitat d'uns quants fanàtics per conviure amb els altres. Cap país del món que es consideri liberal i democràtic fonamenta la seva existència en Déu. I quina existència! Basada en la superioritat davant els altres, en creure (i és que ho creuen realment!!) que són el poble escollit per Déu. Això, no pot ser mai el fonament d'un país democràtic.
Però s'ha de reconèixer una cosa. Israel i el poble jueu han aconseguit traslladar la seva autoproclamada superioritat divina a una superioritat tècnica i material en molts àmbits davant la resta del món, aconseguida per la seva tenacitat més pròpia d'una congregació fanàtica que d' una societat racional. Així, Israel ha aconseguit esdevenir l'Estat invencible, superior en tots els àmbits. El país de la regió amb una extensió més petita capaç de vèncer guerra rere guerra a tots i cadascun dels seus veïns. Veïns, cal remarcar, inferiors pel simple fet de ser àrabs. Però sincerament, ha de ser molt trist i, alhora molt dur per als seus ciutadans, aguantar la pròpia existència en el conflicte religiós i en la guerra constant.
Israel. El gran somni. La gran democràcia. Això deien alguns. Una gran productora de por. Por i terror per als seus veïns. Però també per als seus propis ciutadans, que viuen en una paranoia constant fabricada per una confabulació perfecta del govern, l'exèrcit, l'ortodoxia religiosa i els poders fàctics. Una paranoia, en la que també han tingut un paper important determinades organitzacions islamistes, amb un comportament similar i una bogeria religiosa molt semblant a la de l'Estat jueu. Potser aquí és un rau la clau del problema.
Israel no és viable. Com tampoc ho és cap Estat que es fonamenti en la religió i que convidi els seus fel·ligresos a ocupar unes parcel·les de terra amb l'objectiu de crear una pàtria nova. Això és el que han fet els jueus. Vinguts d'arreu del món. De tots els països. Obligats a parlar hebreu. Obligats a fer el servei militar. On s'ha vist que un Estat es basi en l'únic criteri de la voluntat divina per sobre de qüestions racionals com el territori, la societat o els trets culturals? On país amb aquestes característiques no és el més desitjable.
Arribats a aquest punt, només queda concloure que una de les possibles solucions al conflicte és la destrucció de l'Estat d'Israel. Que algú m'expliqui quin problema hi hauria si els jueus visquessin dispersats arreu del món. No han acollit els països europeus onades migratòries amb persones de diferents cultures i religions? Com a laic convençut que sóc, no sé veure el problema d'una societat multireligiosa formada per ciutadans cultes, formats i crítics. Tant Israel com els seus països veïns no són això. Són societats fanàtiques.
Només he analitzat una de les qüestions del conflicte, que al meu entendre és la més rellevant. L'existència de l'Estat d'Israel. La seva creació va ser equivocada. I la seva existència al llarg d'aquests anys no ha fet més que corroborar-ho. Israel no hauria d'existir.

5 comentarios:

Ulises dijo...

Estic totalment d'acord amb tu.

Seria ideal que l'estat d'Israel pogués existir. I hagués estat possible, si s'haguéssin fet les coses bé. Però la convivència no és fàcil, i els jueus que van decidir ocupar la seva terra promesa, creient ser els escollits de Déu no s'han sabut integrar, precisament per aquesta tendència a la superiotat que els caracteritza el fet de creure's "Els escollits".


Només es pot entendre que els jueus creguin que aquella terra els pertany a ells per sobre de gent que hi porta vivint segles sinó és perquè es creuen els escollits de Déu.

Un estat que es basi en la supremacia d'una ètnia per motius religiosos només em pot repugnar.

Anónimo dijo...

ai vittorio...

hauriem de ser imparcials, si volem la pau entre dos pobles enfrontats i hem de ser nosaltres, la Comunitat Internacional, que els faci veure la llum al final del túnel, perquè existeix.

les anàlisis de les situacions poden ser millors o pitjors però condemnar a un estat a la mort per un dels motius de la seva fundació sí que és paranoic.

La qualitat democràtica d'israel és millorable com totes però en cap cas dolenta. Té un sistema de partits cada cop més atomitzat i es decanta cap a l'eix religiós però no per això deixen de ser més o menys democràtics per molt que ens pesi. Crec que moltes de les afirmacions que fas són fruit d'una breu reflexió i aquí, crec, que hem d'anar tots amb peus de plom i de rei.

Hem de mirar al futur sense condemnar a ningú ni beneficiar a ningú. Un Estat viable és aquell que es fa a si mateix viable. Ara bé, la Comunitat Internacional ha d'actuar allà on la necessitat li reclama i l'Orient Mitjà ens reclama.

i deixant la centralitat...

La controvèrsia actual és fruit de les lògiques internes de poder dins de Gaza, influenciades directament des de Teheran. En aquest sentit entenc la resposta d'Israel perquè jo faria el mateix si em cauen noranta míssils a sobre. És més, em plantejaria un atac a Iran.

Proposo la creació de dos estats palestins o la regionalització. Però viables i pròspers, en això tots hem d'ajudar, primordialment Israel. Després la Lliga Àrab. Problemes de Dret i no reconeixement. Manteniment de l'statu quo. Recuperació de la memòria història segons el sistema internacional dels drets humans.

i moltes altres coses més q diria però tinc ganes de fumar.

guillem

JOAN dijo...

Eis!!

Feia temps que no donava un tomb per aquí...
Estic del molt d'acord amb aquesta entrada, de fet ja sabeu la meva opinió sobre aquesta temàtica. Et recomano escoltar la cançó "Los hijos de las piedras", Marwan.

P.D: A veure si m'afegeixes al teu llistat d blogs eh!!

Apa, salutacions!!

Guillem dijo...

Ja veig que vas com jo, no publiques des del gener.

Anónimo dijo...

potrebo, da preverijo:)