Marta Mata, la nostra mestra

Avui, 27 de juny del 2007, fa un any que ens va deixar Marta Mata. Mestra de professió, va néixer el 1926. Al 77, amb les primeres eleccions democràtiques va ser escollida diputada al Congrés pel grup socialista i el 80 va entrar al Parlament autonòmic i al Senat. Més endavant, del 87 al 95 va ser Regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona. Des de totes aquestes institucions va anar construint i renovant l'Escola Pública Catalana que avui coneixem. Va ser fundadora de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, l'any 1965, creant un referent per a la necessària renovació pedagògica de l'educació. Aquestes són algunes de les idees i conviccions amb les que Marta Mata va treballar, i que jo les recullo pràcticament en la seva totalitat:

- L'escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l'escola pública.
- La necessitat que l'escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves.
- El paper fonamental de la biblioteca en l'educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull.
- L'ús de les noves tecnologies.
-La participació, com a element essencial de l'escola i del sistema educatiu.

"Pedagogia és política, política és pedagogia"

Racons del barri.1 Jardins de Frederica Montseny

Aquest espai del barri duu el nom de la primera ministra que ha tingut mai el nostre país, l'anarqusita Frederica Montseny, que ocupà la cartera de sanitat en el Govern de la República durant els primers mesos de la Guerra Civil, entre l'octubre del 36 i l'abril del 37. La líder anarquista catalana era veïna del nostre barri, del Guinardó. Popularment es coneix el lloc com a plaça de les Nines, perquè diu la llegenda urbana que fins fa uns anys hi havia una fàbrica de nines. Arran de l'obertura de la Ronda del Guinardó l'any 1999, la zona va dignificar-se, enjardinant els voltants de l'històric Mas Guinardó, i també es va fer una plaça-mirador sobre la ciutat, amb vistes "directes" al mar. La veritat és que no hi passem gaire per aquests jardins, ja que segueixen sent un punt un tant.... com ho diríem? "xungo" podria ser la paraula. Hi ha una nit a l'any, però, que s'omple de gent, de gent jove sobretot. És la nit de Festa Major. Realment són inolvidables. Les festes del barri...Aquest any va ser històric, recordo la plaça plena, pleníssima de gent...

Les barricades de la Conferència Episcopal

Ara resulta que l'organització més revolucionària que tenim en aquest país és la Conferència Episcopal...Ja fa unes setmanes que crida a l'objecció de consciència dels pares i mares catòlics, per tal d'evitar que els seus fills i filles caiguin en l'infern d'Educació per la Ciutadania. Sí, aquella assignatura dissenyada com una eina de propaganda gay i altaveu de la ideologia esquerrana. Sobre aquest tema, molt bo l'article d'El Plural, escrit pel seu col·laborador "Neocón".
L'Església, millor que no ens busqui.... perquè ens acabarà trobant.

Google Bombing contra El Corte Inglés

L'explotació laboral i la violació dels drets dels treballardors/es, nova marca d'identitat d'El Corte Inglés. Els mitjans de comunicació no volen donar cobertura a les queixes i reivindicacions que des de fa mesos fan els sindicats. Donem suport als treballadors i treballadores d'El Corte Inglés, i extenem la notícia a través de tota la xarxa.

Valoració del curs.2

Aquest curs també ha estat el de l'aplicació del Pacte Nacional per l'Educació, la mesura més mediàtica i més destacable ha estat la famosa sisena hora, que equipara els horaris de la pública als de la concertada, a l'educació primària. Però el PNE , comportava moltes més coses, algunes de les quals no s'han complert. Per començar, l'escola pública i la concertada s'equilibraven per tal de consolidar una única xarxa sostinguda amb fons públic i amb unes responsabilitats socials que ningú podia defugir. Parlem del fenòmen de la immigració. L'Associació de Joves Estudiants de Catalunya va signar el Pacte després d'un intens debat intern que va acabar amb una votació unànime al Consell de Federacions. Si aquell dilluns del mes de març del 2006, el Jordi Ruf (ja ex-secretari general) es va fotografiar al costat de la ja ex-consellera Marta Cid i del ja ex-president Maragall, no va ser perquè sí. La nostra signatura estava justificada en el fet que creiem (i de fet seguim creient) que el que establia el Pacte era la única manera de beneficiar l'Escola Pública després de tants i tants anys de mimar la concertada d'una manera una mica escandalosa. Però els que no han cregut mai en el sistema públic i en la responsabilitat social, no ho faran d'un dia per l'altre. Potser va ser aquesta la nostra ingenuïtat, esvaïda al cap de poques setmanes, quan a la comissió de seguiment del PNE (òrgan de representació de totes les entitats signants) només faltava la patronal de la concertada. En aquell moment defensaven, i seguim defensant, que és insostenible que en alguns centres públics es concentri fins a un 80% d'alumnat immigrant, i a l'escola concertada del costat el percentatge no passi del 5%. El Pacte establia solucions a aquest problema, és cert, però, que un curs no és prou temps per consolidar els avenços. Han hagut passos en la bona direcció, i en alguns municipis s'han obert oficines d'escolarització que reparteixen els i les estudiants nouvinguts/des d'una manera equitativa entre tots els centres educatius de la zona. Queda, però, molta feina per fer. El Síndic de Greuges ens va donar, al mes de febrer, la raó sobre aquest tema, ja que en un informe denunciava la segregació social que es produïa en determinades escoles. Així doncs, s'han de complir els compromisos, i la patronal concertada ha d'assumir d'una vegada per totes les responsabilitats que li pertoquen. Si no és així, en tornarà a tenir al davant.

El(s) vídeo(s) de la discòrdia

Era divendres al vespre, ara farà un parell o tres de setmanes, quan la Laura i jo arribavem al local després d'haver recollit signatures pel centre de la ciutat, quan l'Andreu va comunicar-me que l'endemà, dissabte, havia d'anar a Cerdanyola del Vallès per fer un curs de formació sobre participació estudiantil a un grup de joves dels insititus badalonins. Calia preparar-ho tot en pocs minuts, ja que era tard...Fotocòpies del curs, estrucutra de les dinàmiques...Moltes vegades em pregunto perquè caiem sempre en l'error del tot a última hora.

El dia següent, dissabte, vaig arribar a Cerdanyola sobre les 10 del matí. Em va venir a buscar l'Andreu i vam anar fins al lloc on faríem el curs, al peu del de Collserola. El grup d'estudiants encara no havien arribat, i vam haver d'esperar uns vint minuts, en els quals vam acabar de preparar el curs, però, sobretot, vam aprofitar per discutir sobre l'AJEC (l'Andreu i jo aprofitem qualsevol moment per fer-ho).

Per fi van arribar els nois/es de Badalona (el transport públic encara pot ser molt millorable) acompanyats per les tècniques de joventut de la ciutat i les dinamitzadores dels PIDCES (Punts d'Informacio i Dinamització dels Centres d'Educació Secundària). Eren un grup "heterogeni", fidel a la sana realitat de la població badalonina. Vull dir, que hi havia fills de catalans i castellans, així com nois/es vinguts des de feia poc temps dels seus països d'orígen. I la veritat és que jo m'ho vaig passar molt bé, ja que sortosament no es va complir cap de les previsions apocalíptiques del vídeo editat per un determinat partit en plena campanya electoral.

Un cop començat el curs, vam llençar la següent pregunta: "quines activitats heu fet a la vostra ciutat?". La resposta no podia ser millor: "un vídeo fet per diversos estudiants". "I de què era el vídeo?". Aquí ve la guinda: "sobre els alumnes nouvinguts". Vaja, així, que en pocs mesos, Badalona va convertir-se en un plató de cine. Un plató on es van rodar dues pel·lícules, amb els mateixos protagonistes, però amb un guió lleugerament modificat. En un, els directors/es, s'esforçaven per mostrar els avenços en integració, en l'altre, el senyor Garcia-Albiol (candidat del PP a Badalona), s'esforçava per destruir la convivència de la ciutat.

Que això serveixi com un petit homenatge a la banalitat d'un vídeo. Hem refereixo, per si algú ho dubtava, al dels alumnes, que en el seu moment no va tenir el ressò mediàtic que es mereixia.

Ah, i per cert, això va pel senyor Garcia-Albiol, l'única persona del grup que s'esforçava per parlar català era un alumne marroquí. Que cadascú ho interpreti com vulgui.

Balanç del curs 06-07

Escric aquesta entrada, avui dimarts 19 de juny, a les 9.15 del matí. D'aquí uns minuts hauré de pujar a l'institut, a l'IES Goya. Hauré de refer un camí que pensava no fer en molt de temps. Però ahir, cap a les 5 de la tarda, vaig rebre una trucada al mòbil que va desbaratar els meus plans. Era de Barcelona Televisió, que estan fent una ronda d'entrevistes a membres de la comunitat educativa per tal de fer un balanç del curs 06-07.

La veritat és que no sé molt bé que hauré de dir, ja que l'actualitat educativa des de setembre'06 s'ha centrat en la famosa sisena hora, que només afecta als centres públics d'educació primària. La secundària no ha estat objecte de grans titulars, tot i que ha hagut temes que han portat intensos debats. Em refereixo a la nova assignatura d'Educació per la Ciutadania, que entrarà en vigor el pròxim curs. Els seus continguts, però, s'han discutit durant els darrers mesos. Tal com estava plantejada a la LOE (Ley Orgánica de Educación), semblava que aquesta assignatura seria capaç de canviar les mentalitats dels fututrs ciutadans/es, i amb ells, el món sancer. Temes com la violència de gènere, l'homofòbia, el racisme, les drogues, els drets humans, les desigualtats socials, el sistema polític o les relacions sud-nord, havien de tenir el seu lloc a les aules. Va venir l'Església, amb els seus aires de "sabelotodo" propis d'aquell qui té el poder diví, i va trencar els plans del Ministeri d'Educació i Ciència. No sabem ben bé com va anar la "negociació" amb una organització "tan democràtica" com la Conferència Episcopal, però el fet és que el Govern va rebaixar els continguts de la nova assignatura, deixant-los en la llibertat de cada comunitat autònoma, i fins i tot, de les editorials que n'havien d'escriure els llibres. El resultat de tot plegat és el següent: només començaran Educació per la Ciutadania les autonomies governades pel PSOE i els matrimonis homosexuals no existiran en alguns manuals elaborats per editorials pròximes al catolicisme. A mi em fa molta gràcia quan els representants de les organitzacions ultraconservadores critiquen els continguts de l'assignatura alegant la seva llibertat de consciència, o dient que no estan d'acord amb determinades opcions sexuals. No sabia que amb aquestes coses s'hi pogués estar o a favor o en contra. En fi, aquesta reflexió sobre Educació per la Ciutadania dóna per molt. He tingut ocasió d'exposar més detalladament totes les meves idees al voltant d'això en els darreres ponències de l'AJEC i en un debat que vaig fer fa unes quatre setmanes a Ràdio4.

Deixant de banda aquest tema, aquest curs tocàven eleccions als Consells Escolars de Centre. Jo vaig deixar la plaça que portava ocupant a l'institut des del novembre del 2002, i vaig donar pas a un nou grup de representants encapçalat per l'Anaïs, l'Artur i la Sònia. Realment, van ser unes bones eleccions on els i les estudiants de l'IES Goya vam saber estar a l'altura de les circumstàncies al presentar vuit candidats i al votar gairebé el 100% de l'alumnat. També van ser unes bones eleccions perquè van ser les primeres que se celebraven sota la LOE (ja esmentada) que esborrava l'ombra de la LOCE, i retornava així, el poder que els Consells Escolar mereixen com a màxima expressió de la comunitat educativa.

M'abstindré de comentar els estudis que han sortit sobre els joves estudiants catalans i espanyols. No estudiem, som un desastre, no farem res a la vida, som drogaddictes. Ja ho sabem. No necessitem que els experts ens ho repeteixin. Però això ja és un altre tema.

Obrim el blog

Avui, dilluns 18 de juny, començo aquest blog. Encara no sé ben bé per a què ho faig, suposo que per exposar les meves reflexions sobre l'actualitat i per poder debatre amb la resta de la "blogsefera" política i social aquelles qüestions d'interés.

La data triada no és casualitat, i és que dijous passat vaig acabar les PAU (Proves d'Accés a la Universitat). Després d'un curs (06-07) molt intens, per fi puc (podem) dir que hem acabat. Ara només queda esperar la publicació de les notes, el dia 27 d'aquest mes. Només espero que la nota no baixi la mitjana del batxillerat i pugui entrar a la carrera que vull fer, Ciències Polítiques (que extrany, no?)

Pel que fa a l'actualitat del dia, suposo que la més destacable és que la patacada no ha sigut tan traumàtica per a l'esquerra francesa. Més traumàtic és el lamentable espectacle que el Partit Socialista francés està fent al voltant dels seus dos líders, a dia d'avui ja oficialment ex-parella. Quan a l'octubre vaig viatjar a la regió francesa de Poitou-Charantes, vaig comprobar com Segolene Royal havia encertat la seva política com a presidenta de la mateixa i tenia satisfeta la majoria de població de la zona, especialment els més joves, que m'explicaven totes les mesures que s'havien aplicat a les seves "villes" per promocionar la participació, per protegir el medi ambient o per afavorir els treballadors/es. Realment és una llàstima que ara sigui la protagonista de la premsa rosa.