Primera pàgina Catalunya d'El País

1/12/08

Demà tots i totes al Parlament!

És possible. Aquesta frase, tan sentida durant els darrers mesos, s'ha fet realitat aquest mes de novembre. Sis entitats de la comunitat educativa, unides pel nostre compromís amb l'escola pública del nostre país, hem demostrat la bona feina pot tenir resultats. A l'espera de com surti la convocatòria de demà diumenge davant el Parlament, una cosa està clara: en els darrers dies hem aconseguit remoure consciències i hem esdevingut la clau per al consens de la futura Llei d'Educació.

Hem sabut aguantar una pressió que arribava de diferents fronts. Els mitjans de comunicació. El Departament d'Educació. Els sindicats gremialistes. Tots ells han carregat contra nosaltres. Una crítica que s'ha aguditzat la darrera setmana, presos del nerviosisme al veure que les nostres accions unitàries tenien el seu resultat. Un dimarts maratorià visitant grups parlamentaris, tot constatant que els partits de l'Entesa rebien amb predisposició les nostres queixes, propostes i esmenes respecte el projecte de Llei.

Avui podem dir que és possible guanyar la partida. Hem estat capaços de situar a l'agenda política, social i mediàtica la problemàtica de l'educació i les mancances i deficiències de l'actual projecte de Llei. Hem demostrat que la unilateralitat exercicida pel Departament i determinats sindicats gremialistes és un carreró sense sortida, i que en aquests moments, la comunitat educativa ha d'estar unida. És evident que hi ha coses en les que no coincidim, però no està de més fer un esforç per buscar i trobar aquelles reivindicacions comunes.

Així doncs, que aquest escrit serveixi per deixar constància de la feina que sis entitats hem fet des del mes de juliol fins ara. Una feina basada en quatre reivindicacions molt assumibles: Servei Públic i equitat, Participació, Finançament i Laïcitat.

I que voleu que us digui. Que aquells que viuen anclats en el passat i encara no han entès que aquest país ha canviat després de 20 anys no deixaran de criticar-nos. Que ens critiquin! Nosaltres tenim la consciència molt tranquila. Sabem que hem fet la feina al servei de l'educació, dels professors, dels pares i dels alumnes.

Una monja al Congrés.

"No a la monja Maravillas en las paredes del Congreso de los Diputados. Hay muchas otras mujeres antes que ella. Ni beatas ni placas ni honores. Pásalo."

Una monja compartirà honors amb la Clara Campoamor i els Reis i l'únic que penseu fer és enviar un SMS?

Què hem fet malament?

Catalunya és un país de bojos. Un país en que l'eix del conflicte social no existeix i l'únic focus de debat ha esdevingut l'eix nacional. Alguna cosa ha fet malament l'esquerra d'aquest país. Què?

L'altre dia, 7 d'octubre, vaig assistir a la manifestació per un treball digne convocada pels principals sindicats del país. Hi havia unes 3.000 persones. Sens dubte, una mala xifra que ha de donar lloc a l'autocrítica i a la reflexió de tots aquells que militem en organitzacions de caràcter progressista. I ha de donar lloc a l'autocrítica perquè l'esquerra social s'ha demostrat incapaç de convocar una gran mobilització des de fa molt de temps. Quants anys fa que l'esquerra no protagonitza una gran manifestació? Crec que fa uns 5 anys. Pot haver influït el fet que en aquest període de temps l'esquerra política ha conquerit el Govern de la Generalitat i el de l'Estat. Però la realitat és que en aquests anys, s'han succeït al món i al nostre país una série de fets que no han tingut resposta per part de les organitzacions polítiques i socials que ens representen.

Mentre l'esquerra ha governat d'una manera políticament correcta, sense molestar ningú, aprovant les coses mitjançant pactes i comissions inútils, la dreta mediàtica (en aquest cas la catalana) no ha perdut el temps. Ha guanyat el carrer, el discurs i l'eix de debat principal. Ha fet desaparèixer de l'agenda totes aquelles qüestions que no tenen a veure amb el fet nacional. O les ha transformat. Tota una obra d'art. Com ara la manifestació de l'1 de desembre del 2007. Impresionant la manera com van capgirar un tema com els problemes de rodalies. I amb quina poca vergonya! Els senyors Laporta, Pujol, Heribert Barrera, Rigol...etc. portant una pancarta per reivindicar millores a la xarxa ferroviària (que segons ells només vindran si Catalunya és independent, o respectada com a "nació"). Curiós. Més que res, perquè aquests senyors no han agafat un tren en la seva vida. Però és igual, no es tractava d'un conflicte social sinó nacional. O això ens han fet creure.

I mentrestant que ha fet l'esquerra? Deixar que aquesta gent prengui el carrer. Perdre la iniciativa social i política. I, sobretot, perdre l'agenda mediàtica i institucional. L'ha perdut o l'ha cedit als poders fàctics del país, emparats en el famós dret a decidir. L'esquerra està desorientada, a Catalunya, a Espanya i a Europa. En aquest temps de crisi, en què s'ha demostrat l'hegemonia d'un model neoliberal esgotat, l'esquerra no és capaç de donar una resposta clara, unitària i contundent. Ara més que mai és necessari recuperar espais de debat i tribunes mediàtiques des d'on promocionar el projecte que l'esquerra té per Catalunya i el món. Perquè de projecte, en tenim, per molt que alguns no es cansin de repetir que no. Hem d'aprofitar aquest moment per desenvolupar el nostre model econòmic i social.

Però això, només serà possible si els líders d'aquesta esquerra s'ho creuen. I, em sembla, que serà difícil. Al final, pactarem la comèdia del finançament, farem una festa, i ens podrem penjar la medalla del mèrit patriota. Però Catalunya seguirà patint i l'esquerra badant.

Mercè 08

Ahir van començar les festes de Barcelona...un altre any.

Primer dia una mica passat per aigua...Però va valer la pena. Em quedo amb algunes frases de l'original i peculiar pregó d'en Sisa i amb determinats moments de la nit al palauet Albéniz.

Bona Festa Major!

Les mentides de la Fundació Bofill

Tots escandalitzats. Avui totes les portades de diaris i telenotícies de Catalunya feien referència al mateix. La brunette mediàtica (la catalana, és clar) s'ha mobilitzat per criticar, per cinqué cop aquesta setmana, l'escola pública. L'excusa? ni l'inici de curs, ni una vaga del sector, no. L'informe de la Fundació Bofill. Sí, aquests experts, gairebé profetes, que posseeixen la veritat absoluta sobre el funcionament el nostre sistema educatiu, paradoxalment sense haver treptijat en la seva vida una classe com a mestres o professors. Tot ho fan des del seu despatx. Per sobre del bé i el mal. Per sobre de famílies, professionals o la mateixa inspecció educativa. Potser caldria, doncs, dir algunes coses sobre el seu estudi.

1- En primer lloc, caldria recalcar que l'estudi és una simple reinterpretació de l'informe PISA realitzat l'any 2006 (és a dir fa dos anys) a tots els països de l'OCDE. És a dir, que no ha hagut un treball de camp per a la realització d'aquest estudi "tan preocupant", és un desglossament d'unes dades ja publicades en diferents estudis al llarg dels darrers mesos.

2- Que en determinats aspectes, el sistema educatiu català està en una mala posició respecte la resta de països, però en d'altres està molt a prop de la mtijana o, fins i tot, per sobre d'aquesta, com ara la puntuació dels estudis respecte el nivell socioeconòmic. És a dir, que l'impacte a la premsa ha estat un tant exagerat.

Un cop fetes aquestes dues aclaracions m'agradaria comentar unes quantes coses que l'informe dels "experts" es descuida.

1. Que Catalunya té un percentatge d'alumnat immigrant superior a la majoria de països de l'OCDE, i per tant unes necessitats i una realitat educativa diferent que cal tenir en compte a l'hora de fer qualsevol estudi. Les comparacions no poden ser gratuïtes.

2. Que l'alumnat immigrant es concentra en un 85% a l'escola pública, mentre que el 15% ho fa a la concertada. L'estudi assegura que els alumnes de procedència immigrant no assoleixen els mateixos coneixements ques els nadius. El mateix passa amb els alumnes de la pública respecte els de la concertada. Crec que podem relacionar les duedes dades.

3. Catalunya (i Espanya) han tingut una història política, econòmica, social i cultural no comparable a la de la resta de països europeus. El sistema educatiu se n'ha ressentit, és evident.

Però avui, l'important no era matisar i donar unes dades verídiques. Avui es neecessitava un titular per desprestigiar altre cop la pública. I els mitjans de l'establishment l'han tingut. Només cal fer una ullada a La Vanguardia, El Periódico, l'Avui, TV-3 o Rac-1. Són ja molts mesos parlant malament del nostre sistema educatiu, criticant professors, estudiants i pares. Són massa falsedats i mentides dites des de fora de la comunitat educativa.

Però és igual. Avui, els "experts" de la fundació Bofill han tingut els seus moments de glòria als mitjans de comunicació, i els tertulians autoritzats per parlar de tot, absolutament tot (Pilar Rahola, per exemple) una notícia més per comentar.

Que trist, tot plegat.

Llei d'Educació

El proper dimarts 29 de juliol, el Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya aprovarà el projecte de Llei d’Educació de Catalunya. Aquest fet arribarà després de mesos de debat entorn la nova norma, amb jornada de vaga i altres demostracions de força incloses per part de diversos sectors de la comunitat educativa. Convindria, però, posar en antecedents l’elaboració de la primera llei educativa del nostre país.

El 1980, Catalunya recuperava les seves institucions democràtiques i, amb elles es feu patent la llarga tradició pedagògica del nostre país. Moltes escoles fins al moment privades però amb una forta vocació democràtica i de país, passaren a formar part d’una important xarxa pública, que havia d’esdevenir referent de qualitat i ciutadania. Els 23 anys de Govern conservador en mans de CiU, potencià però l’escola privada mitjançant els anomenats concerts educatius, subvencions atorgades sense cap tipus de control a la majoria de centres de titularitat privada. En aquestes dos dècades (des de 1980 al 2003) s’arribaren a cometre autèntiques barbaritats, fins a tal punt que se subvencionaren centres de l’Opus caracteritzats per la segregació de sexes a les seves aules. Mítica per a la història quedarà la frase del President Pujol, dita en seu parlamentària, reconeixent que els seus Governs havien “fet trampes” en el repartiment dels concerts educatius.

Aquestes polítiques van suposar que més del 40% de l’alumnat del nostre país estigués escolaritzat en escoles concertades, generant així una xarxa dual i segregadora, que no ha ajudat gens a la cohesió social ni a la igualtat d’oportunitats. El 2003 suposà l’arribada del primer Govern d’esquerres a Catalunya. Aviat s’engegà un intens debat al voltant de la política educativa que desembocà en la signatura, el març del 2006, del Pacte Nacional per l’Educació, subscrit per la major part de la comunitat educativa. Aquell acord corresponsabilitzava (per primera vegada a la història!) a l’escola concertada en l’escolarització de l’alumnat immigrant, concentrat fins al moment (i en l’actualitat) a la xarxa pública. El Pacte establia una sèrie de millores. Superàvem per fi la dualització del sistema educatiu sota el Servei Públic d’Educació, integrat per les escoles públiques i concertades amb uns mateixos drets i unes mateixes responsabilitats. I el més important, el Pacte era l’embrió i el guió de la futura Llei d’Educació.

El mes de novembre, el conseller d’educació Ernest Maragall presentava les bases d’aquesta Llei. Aquest primer document no respectava ni la filosofia ni els acords del Pacte. Va treure’s de la màniga la gestió privada dels centres públics i concebia l’educació com una mercaderia. La seva tossuderia i la seva inhabilitat pel diàleg, acompanyades d’un equip que no parava de repetir mentides, van conduir la comunitat educativa a una multitudinària vaga el 14 de febrer. La mobilització es realitzà a contracorrent, davant una premsa que atiava contra mestres i estudiants dia sí dia també. Finalment, els insults cessaren aquell dimarts de febrer en què més de 60.000 persones vam omplir la Via Laietana de Barcelona.

A les poques setmanes, el conseller va presentar l’avantprojecte de Llei. Les seves pitjors intencions havien caigut de la proposta. La filosofia del Pacte quedava patent amb l’establiment de la corresponsabilitat de la concertada i la primacia de l’Administració Pública en la planificació i gestió del sistema educatiu. La patronal, acompanyada pels pares cristians i CiU, organitzà una paròdia amb l’entrega de més de 200.000 signatures al Departament.

La seva campanya ha tingut els seus efectes. Finalment, a una setmana de l’aprovació de l’avantprojecte per part del Govern, el Departament ha cedit. Ha trencat el Pacte. Ha estripat el Servei Públic d’Educació i l’ha substituït pel Servei Educatiu d’Interès Públic. Ha eliminat els percentatges màxims d’alumnat immigrant per centre. Ha rebaixat la responsabilitat de l’Administració Pública en la planificació de l’oferta educativa. Ha concedit a la privada concertada el que ni Convergència es va atrevir a donar. Ha establert en un projecte legislatiu la segregació social com a principi bàsic.

El proper divendres, a quatre dies de l’aprovació del projecte, diverses entitats que vam firmar el Pacte, farem pública una declaració. Tot per seguir dient ben alt i ben fort, que nosaltres encara creiem en l’escola pública com a motor de canvi social, com a garantia de cohesió, igualtat i justícia.

El sentit de la responsabilitat

Si una cosa ha de tenir un polític és responsabilitat. Entesa aquesta al marge dels propis encertsa i dels propis errors. Entesa doncs, com una cosa inherent al càrrec, que ve donada per aquest i que s'ha d'exercir passi el que passi, en els bons i en els mals moments.

No és el cas de la ministra de foment Magdalena Álvarez, confirmada en el càrrec per a la legislatura que ara comença. Potser és difícil posar en dubte la seva gestió, si és que entenem aquesta pel nombre de quilómetres d'autovia i alta velocitat construïts els darrers quatre anys. Però la gestió d'un/a ministre/a crec que va molt més enllà. I és aquí on entra la responsabilitat. Sóc conscient, com la majoria de gent, que la senyora Álvarez no és la culpable del caos de les rodalies i del retard de l'AVE, sinó que tot això ve per una manca d'inversions i previsió dels darrers governs. Però això no treu que en un moment de crisi, la responsabilitat del que passi l'hagi d'assumir el ministre de torn. I Magadalena Álvarez no va respondre com debia. No va saber fer front a un problema que va afectar a milers i milers de catalans. Fos o no fos culpa seva, si que era la seva responsabiltat. I no va saber fer-hi front. Senzillament per això es mereixia NO seguir al Consell de Ministres.

Trobada 2008

"Molts cops és associada la condició de jove estudiant a la d'intel·lectual en procés de creació, amb la de subjecte inestable, poc madur i preocupat per estranys temes que ningú no comprèn del tot. La realitat no és pas aquesta. El o la jove és un ésser vital, conscient de la responsabilitat de la seva formació per la integració en una societat canviant com ell mateix."

"La nostra principal preocupació és la defensa de les llibertats i els drets dels i les joves estudiants, fomentant una vida autènticament participativa que relacioni als i les estudiants entre ells i aquests amb les institucions i poders (públics o privats) que els envolten. Parlant sempre amb ells de tu a tu. Desterrant de tots els centres d'estudi i llocs on es trobin estudiants, l'autoritarisme i el poder de la força per damunt de la raó i del diàleg."

Fotografia: acte obertura 25 anys AJEC, Malgrat de Mar, Trobada d'Estudiants 2008

Text: fragments declaracicó principis AJEC 1983

Els de sempre...

La dreta catalana es treu la careta. La senyora Ferrussola, ex-primera dama del país, s'ha cobert de glòria divina en les seves darreres declaracions. I és que a la noia de St. Gervasi li molesta que el nostre president tingui un nom castellà, així com el seu nivell de català. El que no té en compte la senyora Ferrussola és que la immensa majoria de la societat catalana tenim noms i cognoms castellans, i per molt que li pesi, no som menys catalans que ella. D'altra banda, el català del president Montilla és similar al de la majoria de la població. La snyorassa podria reconèixer l'esforç que van fer tants i tantes a l'aprendre la nostra llengua en unes condicions pèssimes. Però el que de debò ens destapa és l'autèntica cara de la dreta catalana. La seva fòbia a tot allò que ve de fora, la seva fòbia a que la gent d'orígens humils arribi on hagi arribat. Perquè encara es pensen que tenen el dret diví a ostentar permanentment el poder.

Resultats i valoracions

En primer lloc, he de reconèixer que no he encertat cap de les dues porres en les que participava...Pel que fa als resultats, no puc amagar la meva satisfacció. ZP ha guanyat amb claretat, i el PSC ha fet el mateix a Catalunya. Malgrat tot, no puc negar que em molesta lleugerament que les altres dues forces polítiques d'esquerres catalanes hagin perdut tant de suport...més greu em sap la desfesta d'IU a tot l'Estat, però la única cosa que puc dir és que s'ho facin mirar. Que s'ho facin mirar, perquè quan un es dedica a l'espectacle és el que passa. M'explicaré.

- Pel que fa a ERC, la seva política del ara sí ara no els ha passat factura. Un partit que subhasta la Generalitat en una calçotada, o que redacta l'estatut i després no el vota, entre moltes altres coses, no té credibilitat. Sento dir-ho així de clar però és així. Que s'aclarin d'una vegada, i que es deixin estar d'intentar crear mites nacionals ficticis, perquè això ja fa temps que ha quedat enrere. Són un partit de govern. Han fet una campanya electoral pèssima. Quan explicaran la seva bona obra de govern? Perquè aquesta, existeix, però no la venen. No sé si perquè no en saben o no volen.

- I ara parlem d'Izquierda Unida. En aquests moments, la vergonya de l'esquerra europea. I no precisament per culpa de Gaspar Llamazares, gran polític. Sinó per culpa de tota la carronya carca que té allà ficada que es pensen que tenen el monopoli moral de l'esquerra. I és que les barbaritats que diuen són impressionants. Però no només les diuen, sinó que han muntat un circ... el que han arribat a fer a València és de jutjat de guàrdia...I de mentre sembla que no passa res i els deixen estar en un partit com IU. Que s'ho facin mirar també. Però no només critico els taurons del PCE, sinó a una direcció que no sap que vol. Com pot ser que Izquierda Unida comparteixi govern al País Basc amb el PNB?? Això, per no parlar del que es va destapar divendres passat sobre l'ajuntament de Mondragón. Quin és el projecte d'IU? Que l'expliquin, siusplau.

- A ICV no la criticaré tant, perquè considero que la pèrdua d'un diputat ha estat més cojuntural que d'error d'estratègia. Només voldria dir una cosa, la mateixa que a ERC. Estaria bé explicar l'obra de govern, que sens dubte, va molt més enllà de les errades dialèctiques de Joan Saura.

En resum, doncs, estic molt content pels resultats de les eleccions. Lamento la baixada d'IU, però em sembla que ja he dit tot el que havia de dir al respecte. Segueixo dient que el millor pacte és un PSOE-IU, però amb el panorama d'un partit mutat pels seus propis dirigents i militants, ens haurem de conformar amb un PSOE que busqui suport al BNG i, malauradament, a CiU i el PNV. Aquests, almenys, saben el que volen.

El meu primer vot

Avui ha estat un dia prou important. Acabo d'arribar del col·legi electoral (la meva antiga escola de primària) i ja he exercit el meu dret. Per primer cop. Suposo, que recordaré aquest moment durant molt de temps... Només destacar dues coses: l'ambient que es vivia, el col·legi i el carrer plens de gent així com la poca quantitat de joves. Ja parlarem d'aquest tema més endavant.

Felicitats!

Felicitats senyor Rouco per fer que cada cop hi hagi menys feligresos a les parròquies del país.



Torna l''integrisme. Torna la foscor. Torna la caverna. Torna el nacionalcatolicisme.

Peras y manzanas, con Rouco es posible.

La nena de Rajoy

Feia temps que no sentiem declaració més cursi en la política espanyola. I és que el candidat del PP s'ha cobert de glòria en els debats cara-cara. Després de seguir amb les mentides dels darrers quatre anys, després de sembrar dubtes i calumnies contra Catalunya, ha acabat les trobades televisades parlant d'una nena. I quina nena! No puc fer més que imaginarme-la... Suposo que seria una barreja de Heidy i fallera valenciana, que cada tarda mira el Diario de Patricia i cada dissabte Cine de Barrio. Sens dubte, la nena deu estudiar a una estricta escola de monjes i els seus pares (en aquest cas Rajoy) aspiren que els estudis universitaris els cursi a la prestigiosa i elitista Esade, recordem que la pública només és per als pobres i per als immigrants que no tenen altre destí que el precari mercat de treball, per molt malament que serveixin els cafés al Sr. Cañete. Evidentment, la nena renta els pecats sexuals anant-se a confessar un cop al mes i assistint a missa de parròquia cada diumenge vestida amb les millors gales. Si li posem aficions, les musicals es deuen reduir a tocar les castanyoles i les literàries a llegir Sánchez Dragó. Al cinema no deu veure pel·lícules espanyoles amb actors, actrius i directors/es tan esquerrosos com els d'aquest país. Suposo que deu fer boicot actiu a Pedro Almodovar i Javier Bardem. Això sí, al prestatge de l'habitació deu tenir tota la col·leció de gags d'Encarna Sánchez. Bé, em deixava que també deu tenir penjada la rojigualda sobre el llit.

Setmana

Després de molts dies torno a escriure. En aquestes setmanes han passat moltes coses. En primer lloc, el dia 14 vam estudiants i profes vam sortir al carrer per exigir la retirada de les bases de la LEC. Va ser un èxit rotund: 60.000 manifestants a Barcelona. Ara el conseller ens ha d'escoltar, ha de retirar l'actual document i obrir un procés real de debat.

Un cop passada la vaga, vam entrar de ple en campanya per les eleccions al Claustre de la UPF. Durant els darrers dies hem estat penjant cartells, repartint programes i recollint propostes. Com resa el nostre lema, hem intentat "Trencar esquemes". El proper dimecres seran les votacions, que esperem que superin els índex de participació d'altres anys.

D'altra banda, aquesta setmana vam anar als 59segons de públic. Em sembla que repetirem. Ahir als matins de TV3, a parlar del boicot a Dolors Nadal el passat dilluns a la UPF. Sincerament, el Cuní i la Rahola em van sorprendre. M'esperava un debat molt més dur.

I ara, acabat d'arribar de l'Assemblea del CJB. Felicitar des d'aquí la Núria, merescudament reelegida presidenta. Felicitar-la també pel bon discurs que ha fet a la clausura de l'acte.

Maragall suspén.

El conseller d'Educació Ernest Maragall no n'aprén. En els darrers mesos ha suspés de manera reiterada totes les redaccions presentades, i entre elles podem destacar el document de bases de la Llei d'Educació, amb una qualificació que amb prou feines arriba al 2. I això li passa per no escoltar. Només parla i no escolta. S'ha aficionat a les conferències i ha deixat de banda els debats, la reflexió col·lectiva i la deliveració amb la comunitat educativa.

El document obre la porta a la gestió privada dels centres públics, fomenta la competitivitat com si d'un simple mercat es tractés, no esmenta la participació i deroga el marc comú de drets i deures de l'alumnat (aconseguit per l'AJEC el 99) per reservar-lo a la decisió i conveniència de cada director.

Al marge de les redaccions, també ha suspés en comprensió lectora perquè no ha entès res del que diu el Pacte Nacional per l'Educació, signat el 2006 pel seu propi germà. On està la participació d'alumnes i famílies? On estan els comproamisos i obligacions de l'escola concertada? On està l'equitat?

I això per no parlar de la última....una promoció especial de centres per a immigrants acabats d'arribar a meitat de curs. Li anàvem a posar un 2, però la junta d'avaluació ha decidit posar-li un zero per excloure i no saber integrar els seus companys.

80%, és possible!

He llegit en diversos blocs progressistes de les "espanyes" informació sobre el projecte 80%, que pretén generar un estat de mobilització social que ens permeti arribar al 80% de participació el 9 de març. És possible? Si més no, necessari. Hem de mobilitzar el nostre entorn, amics i familiars, hem de predicar la importància del vot. La importància de parlar, de decidir sobre el projecte de país que volem. Arribar al 80% de participació seria tot un exemple per als nostres polítics i per a tot el món. Hem de fer-ho possible.

Els bisbes no hi toquen

En els darrers dies hem pogut veure i sentir els deliris celestials de la cúria episcopal del país. Serà la inspiració de les cristianes festes que els ha fet reaccionar i parlar per posar en ordre un país que ha caigut en el pitjor dels possibles pecats: estar governat per l'esquerra.

I no s'han quedat curts aquests de les sotanes! Primer va sortir un (dic "un" perquè no sé quin càrrec ostenta en la seva "democràtica" jerarquia) dient que la homosexualitat era una cosa així com una malaltia. Però l'havia de dir més grossa encara i va justificar la pedrastia que practiquen alguns cures. I mentrestant, la justícia d'aquest país estava de braços plegats.... és evident que encara tenim dues vares de mesurar, i que alguns mantenen privilegis propis d'altres temps...

Uns dies més tard, com per celebrar el final d'any, la Conferència Episcopal va congregar milers i milers de persones, casposes i retrògrades totes elles, a la madrilenya plaça de Colón. Se suposava que era una missa, una missa per la família cristiana. No hi ha millor descripció que el titular del diari Público: "Missa de campanya, (electoral)". Doncs bé en aquesta espècie de miting cavernícola, la cúria eclesiàstica va tornar a permetre's el luxe de dir-nos que és el que ens convé. Per si haviem oblidat que ells tenen la veritat absoluta de la raó, i que la seva missió en el segle XXI és la de treure'ns de l'infern. Aquest infern de país que permet als homosxuals tenir els mateixos drets que tothom, aquest infern on ens permetem debatre sobre l'avortament, aquest país on les dones ja no són ciutadanes de segona. Van arribar a dir que per culpa d'aquestes coses s'aniquilaria la democràcia. Definitivament, no hi toquen.

I ahir, per fer-se perdonar, el senyor Blazquez, cap suprem d'aquesta púrria, va demanar als seus companys que no es fiquessin en política. Rodejat com està d'ultradretans, és l'únic que pot dir... que la culpa que el xiringuito els vagi malament no és ni de la dreta ni de l'esquerra... que ells solets han d'afrontar els problemes...

La gran pregunta és... com és que els bisbes blasfemen tant contra el govern? Cal recordar que, malauradament i a desgrat de molts, aquest ha estat l'executiu que més ha cedit davant aquesta colla d'impresentables. Ha pactat un sistema de finançament únic al món, ha permés que educació per la ciutadania no fos una assiganatura molesta, ha callat quan alguns han plantejat el debat de l'avortament... tot per tenir contents una sèrie de senyors que no representen a ningú. I això, per culpa d'un concordat pre-constitucional firmat amb aquella espècie de país que li diuen "Vaticà".

Només demano al Govern que no sigui sadomassoquista. Que no doni privilegis a aquells que més el castiguen. Que no es preocupi d'acontentar aquells que durant anys han callat davant les pitjors injustícies. Algun cop l'Esglèsia s'ha preocupat per si ens enfadavem pels seus actes? Doncs nosaltres igual! La sobirania del poble recau al Parlament i no a les parròquies. Tinguem present això perquè, a més, ells no hi toquen.