Cap de setmana madrileny!

Aquest cap de setmana prenadalenc l'he passat a Madrid. Bé, a Madrid, a la carretera i a les vies d'un lent tren estrella. Només arribar vaig decidir anar tot sol al museu del Prado i al Reina Sofia. L'experiència és única. No és que vulgui fer una apologia de l'autisme, de fet suposo que prefereixo que algú m'hagués acompanyat, però un cop davant d'obres com el Guernica...

Un cop finalitzada la part cultural vaig assistir a la clausura de l'assemblea de CANAE, el nostre referent a nivell estatal. Felicitar des d'aquí a l'amiga Ainhoa, reelegida presidenta, i com no agraïr el cap de setmana que hem pogut passar.

I no em queda res més que desitjar-vos a tots que acabeu de passar uns bons dies de festes.

Ni un pas enrere

Ahir vaig trobar aquesta imatge en un altre bloc. Crec que és una bona mostra de la campanya oculta de Rajoy i de les intencions que molts ens temem si aquest guanya les eleccions.

Federalisme, perquè no?

En els darrers mesos ha revifat amb força el debat identitàri. L'eix polític català sembla haver abandonat l'esquerra-dreta per passar de nou al sobiranista-espanyolista (si és que així el podem denominar). Crec que és un debat simplista però amb un rerefons complicat, que no es pot fonamentar en l'argument de veure qui atia amb més força una determinada bandera.

És evident que la qüestió territorial no s'ha tancat bé a l'estat espanyol, que queden aspectes per articular i resoldre definitivament. Sembla que portem així dècades i dècades i que la solució definitiva no arriba mai. Davant això, sempre han sorgit amb força els nacionalismes, ja siguin l'espanyol-centralista o els perifèrics. El primer vol consolidar-se com a hegemònic en tot el territori de l'estat, sense reconèixer cap altra identitat nacional, i el segon ha volgut el reconeixement dels seus trets distintius. És evident que ambdos plantejaments xoquen i porten a l'enfrontament, que és, en dfinitiva, el que ha passat en aquest estat. Davant l'interminable debat, l'interminable enfrontament i l'interminable incomprensió d'uns i altres, han resorgit amb força les aspiracions independentistes (acompanyades per ERC, EA, PNB i sembla que s'hi afegeix CiU) i les "màxime-centralistes", adoptades per personatges de la dreta de tota la vida i per la pseudo-esquerra o "gauche divine" del club de la capital.

En cap del dos "bàndols" són capaços d'entendre que pot existir un estat PLURI-NACIONAL, un estat amb més d'una identtitat nacional, com de fet és Espanya (amb 4 nacionalitats, 4 llengües...). Al meu entendre, articular això és possible. És possible el reconeixement mutuu, és possible l'enteniment de tots, és possible comprendre que en un estat poden conviure quatre nacions. Alguns m'acuseu d'utòpic, de romàntic o d'idealista. Alguns dieu que Espanya i tot el que hi porta a dins no es pot canviar, que no ens volen entendre. Però ho hem provat algun cop? Hem intentat articular algun cop un estat federal i asimètric? A mi em sembla que no. És cert que aquells que ho intentàren s'hi van quedar en l'intent. Per això no ho hem d'intenatar?

Com deia Rafael Campalans, política és pedagogia, i pedagogia és política. Potser que ho apliquessim i intentèssim d'una vegada per totes, crear un estat federal. Jo estic convençut que seria el millor per tots i totes.

Tornem a fer bloc

Després d'un mes sense escriure res, avui torno a fer bloc! Prometo escriure a partir d'ara amb una certa regularitat i comentar l'actualitat juvenil i educativa del nostre país. Avui, però, no plantejaré cap tema de debat. Només dir que aquesta ha estat la primera setmana d'exàmens a la universitat, que ha estat una setmana de molta feina. Feina que a vegades no s'ha vist compensada amb uns bons resultats. Això és causa de frustracions i motiu de reflexió.

Demà torno a escriure i plantejo debat. Salutacions!

El nou batxillerat

Avui toca comentar la notícia de la reforma del batxillerat, aprovada divendres passat pel Consell de Ministres. Poca cosa a dir, de canvis pocs. La novetat de poder matricular-se simultaniament a assignatures de primer i de segon no variarà per res els tres anys que un alumne repetidor haurà de passar a l'institut.

En el comunicat de premsa que des de l'AJEC vam enviar un cop coneguda la notícia, vam reivindicar més inversió i més professorat per paliar els problemes del sistema educatiu. Unes ràtios inferiors al batxillerat (actualment més de 35 alumnes per classe!) i l'impuls de les tutories, poden ser uns bons mecanismes per evitar l'abandonament escolar. Aquestes mateixes mesures s'han de potenciar a l'ESO, veritable focus del problema.

Per una educació pública i de qualitat, més inversió i més (i millor) professorat!

Participem

Després de pràcticament un mes torno a escriure al blog. Avui, dissabte 27 d'octubre de 2007, que he participat en el Consell Ciutadà d'Horta-Guinardó, dedicat de manera gairebé exclusiva al Programa d'Actuació al Districte (PAD) per als propers 4 anys.
Val a dir que el Consell Ciutadà és un dels màxims òrgans de participació del districte, on hi són representades diverses entitats de cada barri, ciutadans a títol individual, les associacions de veïns i els consells sectorials. Avui es constituïa el nou Consell per als propers 4 anys, i ha estat un èxit en quant a assistència. Pel que fa als resultats, no n'he sortit gaire convençut. Ja ho he dit a la sortida. Hem fet grups de treball per zones del Districte, i les conclusions que he tret són les següents:

- La mitja d'edat dels participants és preocupant.
- Hi ha una tendència generalitzada a defensar el tros de carrer de davant de casa, a prioritzar les reivindicacions concretes a les generals de barri, districte o ciutat.

D'altra banda i malgrat haver sortit disgustat amb els participants, crec que els conductors del grup de treball (la gerent i el conseller Jordi Fornés) han fet una bona feina d'informació i dinamització. He de reconèixer també, que les propostes que han sortit per a la zona Baix guinardó-Can Baró-Guinardó responen a les preocupacions dels ciutadans, i que el debat ha valgut la pena. Només això: m'ha sorprès l'actuació d'alguns participants.

Mercè 2007

un altre cop ja som a la Festa Major de la ciutat, la Mercè. Ahir, primer dia d'activitats. Pregó, Toc d'Inici, recepció al palauet Albeniz i concerts al Fòrum.

La recepció va ser una bona oportunitat per parlar amb la gent del món associatiu i polític de la ciutat, i de totes les converses em quedo amb la que vaig tenir amb l'alcalde Hereu. Ell em va dir que estava bé que un cop l'any requisessim el palauet (de la família reial) , jo li vaig dir que el podríem requisar tot l'any. Evidentment, l'alcalde no es va comprometre amb tan agoserada proposta...

Bona Mercè07!

El curs que ara comença

El passat dimecres 12 de setembre, va començar el curs escolar 07-08, marcat per la nova assignatura d'educació per la ciutadania. Aquesta pot ser la novetat més mèdiatica, però n'hi ha moltes més.
Per començar, en els propers mesos seguirà l'aplicació del Pacte Nacional per a l'Educació, firmat el març del 2006. El nou servei públic educatiu ha d'acabar amb la dualitat de la xarxa potenciada pels governs de CiU durant 23 anys. Ara és el moment perquè l'Escola Concertada assumeixi les responsabilitats socials que li pertoquen. Del mateix Pacte i la LOE derivarà una nova Llei Catalana de l'Educació, que segons les previsions el Govern presentarà a finals d'aquest trimestre. Aquest text ha ser una oportunitat per avançar cap a la qualitat i modernització definitiva de l'escola pública del país. Qualitat que s'obtindrà a partir de la inversió (7% del PIB), de la participació i de la laicitat. Això serà, però, al mes de desembre, i ja tindrem temps de parlar-ne.
Tornant a l'inici del curs, sembla que hem batut una xifra rècord d'alumnes matriculats, dels qual un 12% aproximadament són nouvinguts. En els darrers anys s'ha fet un esforç en la contractació de més professorat i en la construcció de nous centres. Malgrat tot, això no és suficient i, a dia d'avui, tenim 800 barracots, bé, amb llenguatge correcte serien "aules prefabricades". Anem en la bona direcció, però queda molta feina per fer i moltes assignatures pendents.
Durant aquest curs haurem de seguir treballant per a la millora progressiva de l'educació pública i la neutralització de la concertada, massa mimada durant molt de temps.

Diada

Ahir, 11 de setembre, vam participar per primer cop en l'ofrena floral a Rafael de Casanovas. Una estona més tard vam poder estar a la plaça Salvador Allende per veure el final de l'homenatge al president assassinat.

Jo, amb Rosa Regàs.

Suposo que la imatge és prou representativa del que vull expressar. Considero l'escriptora i ja ex-directora de la Biblioteca Nacional una persona pròxima ideològicament. Aquesta fotografia me la vaig fer ara farà un any i mig, quan amb el MUCE vam presentar la campanya per una escola pública i laica i, la Rosa, va venir a donar suport a la comunitat educativa. Com diem avui a la web de l'AJEC, ella sempre serà un referent per als progressistes del món de la cultura i l'educació. Per alguna cosa ha patit la persecussió de la caverna.

La Casa Reial

Fa poc més d'una setmana, un jutge decidia segrestar la publicació de la revista satírica "El Jueves", ja que considerava que la caricatura dels prínceps d'Astúries ofenia la monarquia espanyola. La polèmica no ha estat poca, ja que la sentència judicial gira al voltant de la llibertat d'expressió, l'estat de la nostra democràcia, la intimitat i, fins i tot, els privilegis de la família reial.

No deixa de ser paradoxal que un DIBUIX dels prínceps sigui censurat i multat, mentre que la premsa color-rosa-podrit publica setmana rere setmana fotografies de la suposada intimitat dels personatges "famosos" del país. La mateixa setmana, les televisions públiques i privades es passaven diverses lleis i normatives "pel forro". Bon exemple és l'horari de protecció de menors, substituït dia si dia també pel morbo de la violència gratuïta. La vulneració de la llei per part del poderós lobby televisiu no importa al cavernícola jutge, no passa el mateix amb la revista "El Jueves", que per començar, jo crec que no ha passat el límit legislatiu.

Tornant al tema monàrquic, tinc l'esperança que la grisa sentència obri els ulls d'aquella majoria que encara veu en el Rei la legitimitat democràtica. Ja va sent hora que dita majoria entengui d'una vegada que el poder emana i recau en el poble, no en una família arribada al tron l'any 1714. Al marge de la discussió política sobre la monarquia o la República, i assumint que aquesta segona és difícil d'aconseguir, hauriem d'avançar cap a la igualtat real de tots els ciutadans/es. En aquest país la família reial és tractada encara amb una certa submissió i reverència. Quants insults, quantes agressions verbals, quantes ingúries ha sofert el president del Govern? Quantes han estat motiu d'una sentència judicial, d'un segrest? Si el tractament de la família reial fos aplicable a tothom (per exemple, la classe política) la COPE o Libertad Digital faria mesos que estarien tancades.

de la Família

Fa uns mesos, entitats que treballen temes d'infància, joventut o educació no formal, van fer la proposta de crear una nova regidoria a la ciutat de Barcelona: la Regidoria d'Infància i Joventut.
Aquest projecte anava encaminat a trencar la política tradicional que en aquest país es fa sobre la família i la seva concepció. En primer lloc perquè el el terme "família" ha evolucionat molt en els darrers anys, i en l'actualitat ha adquirit múltiples formes i dimensions. O és que aquesta paraula és patrimoni exclusiu de l'església? Jo suposo (i dic suposo perquè sinó estaria atemptant contra el poder diví) que les paraules tenen el valor que cada societat li dona en cada moment. I si volem fer efectiu aquest canvi, fan falta propostes com aquestes, que deixin de contemplar els infants (i en menor mesura els joves) com a simples subjectes usuaris d'una escola, sense drets reals.

En aquest sentit, un dia vam tenir un interessant debat: quin dret ha de prevaldre? el dret de l'infant a una educació de qualitat, o el dret de la família capritxosa a l'elecció de centre escolar? Jo crec que hauríem de fer-ne efectiu el primer. Per un altre costat, i tenint en compte quin model de societat volem construir, la participació i la implicació en l'entorn més pròxim s'hauria de treballar des de ben petits. Seguint en aquesta línia, s'ha d'abandonar la política clientelar que només contempla ajuts i prèstecs per a bolquers i cunes. Això és fer una política de família? Jo crec que no.

La proposta de creació de la nova Regidoria era un petit pas cap al desenvolupament d'una nova política familiar, que aposti per l'educació integral de totes les persones des de la seva infància. Era un pas més perquè cap família sigui més modèlica que una altra. Tots crèiem que una idea com aquesta era fàcilment assumible per l'esquerra, però, paradoxes de la vida, va arribar al plenari de l'Ajuntament a través d'una resolució conjunta de l'oposició conservadora (CiU, PP i ERC).

En un article anterior criticava la indefinició de l'esquerra i la falta d'un necessari debat al voltant de temes importants. Ara critico la covardia. La covardia de no trencar uns esquemes que sovint impedeixen la construcció de la nova societat igualitària i justa que defensem.

Setmana a Barcelona.

Diumenge 24 de juliol del 2007 tornava a Barcelona després d'haver passat una de les millors setmanes de l'any a Arsèguel, poble de l'Alt Urgell. Podia ser trist, però pensar que el proper cap de setmana hi tornarem...Dilluns 25, falten pocs minuts per les 11 del matí quan la meitat de Barcelona s'apaga. A casa meva (al barri del Guinardó, per si algú no ho tenia clar...) l'electricitat no tornaria fins a la 1 de la matinada. Hi ha moltes reflexions a fer, el què està clar és que la inversió i el manteniment de les elèctriques a la xarxa de la ciutat no ha sigut suficient. La tornada momentània a Barcelona m'ha connectat de nou amb la realitat. Piqué dimitit, el Jueves segrestat...etc. Sembla que els deliris de l'extrema dreta fan els seus efectes.

UPEC, primer dia: la indefinició de l'esquerra.

Avui ha tingut lloc la primera jornada de laUniversitat Progressista d'Estiu. Ahir, però, es va fer la inauguració a càrrec de Vicenç Navarro i Rosa Regàs, amb una conferència que portava per títol "Els reptes de l'esquerra en un món globalitzat". Doncs bé, la directora de la Biblioteca Nacional va apuntar com un dels reptes més importants la "unitat de l'esquerra". Entenem, unitat d'actuació i estratègia amb un discurs clar i definit, amb espai per a un imprescindible i necessari debat. L'esquerra, doncs, ha de plantejar uns objectius socials capaços de donar resposta a les inquietuds de tota la població.

El repte que plantejava Rosa Regàs serà difícil d'assolir. Avui, en la primera taula rodona sobre immigració i multiculturalitat ja s'ha vist la primera gran indefinició de l'esquerra europea. Parlem del tema de la "multiculturalitat" i el "laïcisme". Trobem dos grans blocs contraposats, que són els següents:

- La "interculturalitat" amb un suposat respecte: aquesta postura ha estat defensada pel diputat socialista Mohamed Chaib, fent-se portaveu de les reivindicacions i propostes d'organismes com el Consell Islàmic de Catalunya. Ha definit la "interculturalitat" com a model a desenvolupar a Catalunya, en contraposició a la "multiculturalitat" establerta a la resta de països europeus, i que tothom sap com ha acabat. Una interculturalitat basada en la convivència i el respecte cap a totes les cultures, valors, religions...Diguem-li com vulgueu, però aquí tenim el primer problema. Què entén l'esquerra com a CULTURA? On està el límit entre la religió i les costums socials? On està el límit entre el que diu la cultura i el que ha imposat una èlit? Són els drets universals part de la nostra Cultura? Cal un debat profund per definir tots aquests termes, i em torno a referir a l'escriptora Rosa Regàs quan ahir va dir: "quan el nacionalisme, la religió o les costums personals passen davant de les idees, es produeix el fonamentalisme". Mohamed Chaib veu obvi que de la mateixa manera que l'església catòlica rep subvencions públiques, així sigui amb la resta de confessions religioses. Jo veig més obvi que cap confessió religiosa rebi diners públics, i que les creences quedin reservades a l'àmbit estrictament privat.

- Laïcitat radical. Aquesta postura ha estat defensada pel president de la Fundació Ferrer i Guardia, en Jordi Serrano. Les seves opinions s'assemblen molt a les expressades habitualment per la pseudo-periodista Pilar Rahola o la feminista de la "vieja escuela" Lidia Falcón. El ponent ha defensat la prohibició del vel (i la resta d'elelments religiosos) de la vida pública, i ha criticat la doble barra de mesura que l'esquerra ha aplicat: una amb el catolicisme i una altra amb l'islamisme, segons ell, aquesta actitud demostra o "paternalisme ranci o racisme latent".

Els que em coneixen saben del meu ateïsme i del meu laicisme militant. Avui però, el debat ha donat per pensar, i he trobat que a l'AJEC tenim un buit ideològic sobre aquest tema. És conegut el nostre lema "escola pública, laica i de qualitat". Sempre ens hem referit a la laicitat com una crítica als privilegis de la Conferència Episcopal en matèria educativa, però davant la nova realitat, quina postura hem d'adoptar? Jo sincerament, no ho sé. Encara no tinc una posició definida sobre la prohibició del vel a les escoles. Crec però, que l'esquerra catalana ha de trobar un punt de trobada entre les dues postures, la del M. Chaib i la del J. Serrano. Una cosa tinc molt clara: la religió, qualsevol religió, ha de quedar reservada a l'àmbit privat, i cap ha de rebre subvencions públiques. La religió ha de sortir per sempre de l'escola, i no ha de tornar-hi mai, ni en forma catòlica ni en forma musulmana. La solució no és ampliar els "beneficis" o "privilegis" a totes les confessions, sinó equiparant-les totes al nivell que es mereixen.

de l'Escola d'Estiu 2007

Ara fa una setmana estavem preparant els darrers detalls de l'Escola d'Estiu 2007. El cap de setmana del 29 de juny a l'1 de juliol, ens vam reunir uns 70 ajequians a la casa de colònies Els Falcons, a Cornellana. Va ser la primera activitat gran del nou Secretariat Nacional escollit el 21 d'abril, i la meva primera Escola com a Secretari d'Organització, i amb tot el que això suposa: taxa 0% alcohol. A la pàgina web de l'AJEC podeu veure la galeria de fotografies. M'agradaria pensar que el missatge que voliem transmetre a la gent de les federacions va arribar com havia d'arribar, malgrat que estava camuflat en una complicada dinàmica sobre romans.
No en teniem prou amb la preparació de l'Escola, que el mateix divendres, poques hores abans de sortir amb l'autocar, vam reunir-nos l'Andreu i jo amb la Montse Ballarín, regidora d'Educació de BCN i el seu cap de gabinet, l'hortaguinardonerenc L.Fernando. Va ser una conversa força agradable, on vam poder expressar el nostre punt de vista sobre la participació jove i estudiantil a la ciutat. Vaig sortir amb la sensació d'haver aconseguit un resultat positiu, de que les nostres propostes sobre el dinamisme i la promoció dels processos participatius i de la implicació de la comunitat educativa, havien estat ben rebuts. Esperem que així sigui.

Orgull

Hi ha dies que podem estar orgullosos del nostre país. Orgullosos per ser la referència de la resta d'Europa.

Marta Mata, la nostra mestra

Avui, 27 de juny del 2007, fa un any que ens va deixar Marta Mata. Mestra de professió, va néixer el 1926. Al 77, amb les primeres eleccions democràtiques va ser escollida diputada al Congrés pel grup socialista i el 80 va entrar al Parlament autonòmic i al Senat. Més endavant, del 87 al 95 va ser Regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona. Des de totes aquestes institucions va anar construint i renovant l'Escola Pública Catalana que avui coneixem. Va ser fundadora de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, l'any 1965, creant un referent per a la necessària renovació pedagògica de l'educació. Aquestes són algunes de les idees i conviccions amb les que Marta Mata va treballar, i que jo les recullo pràcticament en la seva totalitat:

- L'escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l'escola pública.
- La necessitat que l'escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves.
- El paper fonamental de la biblioteca en l'educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull.
- L'ús de les noves tecnologies.
-La participació, com a element essencial de l'escola i del sistema educatiu.

"Pedagogia és política, política és pedagogia"

Racons del barri.1 Jardins de Frederica Montseny

Aquest espai del barri duu el nom de la primera ministra que ha tingut mai el nostre país, l'anarqusita Frederica Montseny, que ocupà la cartera de sanitat en el Govern de la República durant els primers mesos de la Guerra Civil, entre l'octubre del 36 i l'abril del 37. La líder anarquista catalana era veïna del nostre barri, del Guinardó. Popularment es coneix el lloc com a plaça de les Nines, perquè diu la llegenda urbana que fins fa uns anys hi havia una fàbrica de nines. Arran de l'obertura de la Ronda del Guinardó l'any 1999, la zona va dignificar-se, enjardinant els voltants de l'històric Mas Guinardó, i també es va fer una plaça-mirador sobre la ciutat, amb vistes "directes" al mar. La veritat és que no hi passem gaire per aquests jardins, ja que segueixen sent un punt un tant.... com ho diríem? "xungo" podria ser la paraula. Hi ha una nit a l'any, però, que s'omple de gent, de gent jove sobretot. És la nit de Festa Major. Realment són inolvidables. Les festes del barri...Aquest any va ser històric, recordo la plaça plena, pleníssima de gent...

Les barricades de la Conferència Episcopal

Ara resulta que l'organització més revolucionària que tenim en aquest país és la Conferència Episcopal...Ja fa unes setmanes que crida a l'objecció de consciència dels pares i mares catòlics, per tal d'evitar que els seus fills i filles caiguin en l'infern d'Educació per la Ciutadania. Sí, aquella assignatura dissenyada com una eina de propaganda gay i altaveu de la ideologia esquerrana. Sobre aquest tema, molt bo l'article d'El Plural, escrit pel seu col·laborador "Neocón".
L'Església, millor que no ens busqui.... perquè ens acabarà trobant.

Google Bombing contra El Corte Inglés

L'explotació laboral i la violació dels drets dels treballardors/es, nova marca d'identitat d'El Corte Inglés. Els mitjans de comunicació no volen donar cobertura a les queixes i reivindicacions que des de fa mesos fan els sindicats. Donem suport als treballadors i treballadores d'El Corte Inglés, i extenem la notícia a través de tota la xarxa.

Valoració del curs.2

Aquest curs també ha estat el de l'aplicació del Pacte Nacional per l'Educació, la mesura més mediàtica i més destacable ha estat la famosa sisena hora, que equipara els horaris de la pública als de la concertada, a l'educació primària. Però el PNE , comportava moltes més coses, algunes de les quals no s'han complert. Per començar, l'escola pública i la concertada s'equilibraven per tal de consolidar una única xarxa sostinguda amb fons públic i amb unes responsabilitats socials que ningú podia defugir. Parlem del fenòmen de la immigració. L'Associació de Joves Estudiants de Catalunya va signar el Pacte després d'un intens debat intern que va acabar amb una votació unànime al Consell de Federacions. Si aquell dilluns del mes de març del 2006, el Jordi Ruf (ja ex-secretari general) es va fotografiar al costat de la ja ex-consellera Marta Cid i del ja ex-president Maragall, no va ser perquè sí. La nostra signatura estava justificada en el fet que creiem (i de fet seguim creient) que el que establia el Pacte era la única manera de beneficiar l'Escola Pública després de tants i tants anys de mimar la concertada d'una manera una mica escandalosa. Però els que no han cregut mai en el sistema públic i en la responsabilitat social, no ho faran d'un dia per l'altre. Potser va ser aquesta la nostra ingenuïtat, esvaïda al cap de poques setmanes, quan a la comissió de seguiment del PNE (òrgan de representació de totes les entitats signants) només faltava la patronal de la concertada. En aquell moment defensaven, i seguim defensant, que és insostenible que en alguns centres públics es concentri fins a un 80% d'alumnat immigrant, i a l'escola concertada del costat el percentatge no passi del 5%. El Pacte establia solucions a aquest problema, és cert, però, que un curs no és prou temps per consolidar els avenços. Han hagut passos en la bona direcció, i en alguns municipis s'han obert oficines d'escolarització que reparteixen els i les estudiants nouvinguts/des d'una manera equitativa entre tots els centres educatius de la zona. Queda, però, molta feina per fer. El Síndic de Greuges ens va donar, al mes de febrer, la raó sobre aquest tema, ja que en un informe denunciava la segregació social que es produïa en determinades escoles. Així doncs, s'han de complir els compromisos, i la patronal concertada ha d'assumir d'una vegada per totes les responsabilitats que li pertoquen. Si no és així, en tornarà a tenir al davant.

El(s) vídeo(s) de la discòrdia

Era divendres al vespre, ara farà un parell o tres de setmanes, quan la Laura i jo arribavem al local després d'haver recollit signatures pel centre de la ciutat, quan l'Andreu va comunicar-me que l'endemà, dissabte, havia d'anar a Cerdanyola del Vallès per fer un curs de formació sobre participació estudiantil a un grup de joves dels insititus badalonins. Calia preparar-ho tot en pocs minuts, ja que era tard...Fotocòpies del curs, estrucutra de les dinàmiques...Moltes vegades em pregunto perquè caiem sempre en l'error del tot a última hora.

El dia següent, dissabte, vaig arribar a Cerdanyola sobre les 10 del matí. Em va venir a buscar l'Andreu i vam anar fins al lloc on faríem el curs, al peu del de Collserola. El grup d'estudiants encara no havien arribat, i vam haver d'esperar uns vint minuts, en els quals vam acabar de preparar el curs, però, sobretot, vam aprofitar per discutir sobre l'AJEC (l'Andreu i jo aprofitem qualsevol moment per fer-ho).

Per fi van arribar els nois/es de Badalona (el transport públic encara pot ser molt millorable) acompanyats per les tècniques de joventut de la ciutat i les dinamitzadores dels PIDCES (Punts d'Informacio i Dinamització dels Centres d'Educació Secundària). Eren un grup "heterogeni", fidel a la sana realitat de la població badalonina. Vull dir, que hi havia fills de catalans i castellans, així com nois/es vinguts des de feia poc temps dels seus països d'orígen. I la veritat és que jo m'ho vaig passar molt bé, ja que sortosament no es va complir cap de les previsions apocalíptiques del vídeo editat per un determinat partit en plena campanya electoral.

Un cop començat el curs, vam llençar la següent pregunta: "quines activitats heu fet a la vostra ciutat?". La resposta no podia ser millor: "un vídeo fet per diversos estudiants". "I de què era el vídeo?". Aquí ve la guinda: "sobre els alumnes nouvinguts". Vaja, així, que en pocs mesos, Badalona va convertir-se en un plató de cine. Un plató on es van rodar dues pel·lícules, amb els mateixos protagonistes, però amb un guió lleugerament modificat. En un, els directors/es, s'esforçaven per mostrar els avenços en integració, en l'altre, el senyor Garcia-Albiol (candidat del PP a Badalona), s'esforçava per destruir la convivència de la ciutat.

Que això serveixi com un petit homenatge a la banalitat d'un vídeo. Hem refereixo, per si algú ho dubtava, al dels alumnes, que en el seu moment no va tenir el ressò mediàtic que es mereixia.

Ah, i per cert, això va pel senyor Garcia-Albiol, l'única persona del grup que s'esforçava per parlar català era un alumne marroquí. Que cadascú ho interpreti com vulgui.

Balanç del curs 06-07

Escric aquesta entrada, avui dimarts 19 de juny, a les 9.15 del matí. D'aquí uns minuts hauré de pujar a l'institut, a l'IES Goya. Hauré de refer un camí que pensava no fer en molt de temps. Però ahir, cap a les 5 de la tarda, vaig rebre una trucada al mòbil que va desbaratar els meus plans. Era de Barcelona Televisió, que estan fent una ronda d'entrevistes a membres de la comunitat educativa per tal de fer un balanç del curs 06-07.

La veritat és que no sé molt bé que hauré de dir, ja que l'actualitat educativa des de setembre'06 s'ha centrat en la famosa sisena hora, que només afecta als centres públics d'educació primària. La secundària no ha estat objecte de grans titulars, tot i que ha hagut temes que han portat intensos debats. Em refereixo a la nova assignatura d'Educació per la Ciutadania, que entrarà en vigor el pròxim curs. Els seus continguts, però, s'han discutit durant els darrers mesos. Tal com estava plantejada a la LOE (Ley Orgánica de Educación), semblava que aquesta assignatura seria capaç de canviar les mentalitats dels fututrs ciutadans/es, i amb ells, el món sancer. Temes com la violència de gènere, l'homofòbia, el racisme, les drogues, els drets humans, les desigualtats socials, el sistema polític o les relacions sud-nord, havien de tenir el seu lloc a les aules. Va venir l'Església, amb els seus aires de "sabelotodo" propis d'aquell qui té el poder diví, i va trencar els plans del Ministeri d'Educació i Ciència. No sabem ben bé com va anar la "negociació" amb una organització "tan democràtica" com la Conferència Episcopal, però el fet és que el Govern va rebaixar els continguts de la nova assignatura, deixant-los en la llibertat de cada comunitat autònoma, i fins i tot, de les editorials que n'havien d'escriure els llibres. El resultat de tot plegat és el següent: només començaran Educació per la Ciutadania les autonomies governades pel PSOE i els matrimonis homosexuals no existiran en alguns manuals elaborats per editorials pròximes al catolicisme. A mi em fa molta gràcia quan els representants de les organitzacions ultraconservadores critiquen els continguts de l'assignatura alegant la seva llibertat de consciència, o dient que no estan d'acord amb determinades opcions sexuals. No sabia que amb aquestes coses s'hi pogués estar o a favor o en contra. En fi, aquesta reflexió sobre Educació per la Ciutadania dóna per molt. He tingut ocasió d'exposar més detalladament totes les meves idees al voltant d'això en els darreres ponències de l'AJEC i en un debat que vaig fer fa unes quatre setmanes a Ràdio4.

Deixant de banda aquest tema, aquest curs tocàven eleccions als Consells Escolars de Centre. Jo vaig deixar la plaça que portava ocupant a l'institut des del novembre del 2002, i vaig donar pas a un nou grup de representants encapçalat per l'Anaïs, l'Artur i la Sònia. Realment, van ser unes bones eleccions on els i les estudiants de l'IES Goya vam saber estar a l'altura de les circumstàncies al presentar vuit candidats i al votar gairebé el 100% de l'alumnat. També van ser unes bones eleccions perquè van ser les primeres que se celebraven sota la LOE (ja esmentada) que esborrava l'ombra de la LOCE, i retornava així, el poder que els Consells Escolar mereixen com a màxima expressió de la comunitat educativa.

M'abstindré de comentar els estudis que han sortit sobre els joves estudiants catalans i espanyols. No estudiem, som un desastre, no farem res a la vida, som drogaddictes. Ja ho sabem. No necessitem que els experts ens ho repeteixin. Però això ja és un altre tema.

Obrim el blog

Avui, dilluns 18 de juny, començo aquest blog. Encara no sé ben bé per a què ho faig, suposo que per exposar les meves reflexions sobre l'actualitat i per poder debatre amb la resta de la "blogsefera" política i social aquelles qüestions d'interés.

La data triada no és casualitat, i és que dijous passat vaig acabar les PAU (Proves d'Accés a la Universitat). Després d'un curs (06-07) molt intens, per fi puc (podem) dir que hem acabat. Ara només queda esperar la publicació de les notes, el dia 27 d'aquest mes. Només espero que la nota no baixi la mitjana del batxillerat i pugui entrar a la carrera que vull fer, Ciències Polítiques (que extrany, no?)

Pel que fa a l'actualitat del dia, suposo que la més destacable és que la patacada no ha sigut tan traumàtica per a l'esquerra francesa. Més traumàtic és el lamentable espectacle que el Partit Socialista francés està fent al voltant dels seus dos líders, a dia d'avui ja oficialment ex-parella. Quan a l'octubre vaig viatjar a la regió francesa de Poitou-Charantes, vaig comprobar com Segolene Royal havia encertat la seva política com a presidenta de la mateixa i tenia satisfeta la majoria de població de la zona, especialment els més joves, que m'explicaven totes les mesures que s'havien aplicat a les seves "villes" per promocionar la participació, per protegir el medi ambient o per afavorir els treballadors/es. Realment és una llàstima que ara sigui la protagonista de la premsa rosa.